Llum de dona

Chop Suey

2012-01-17T11:17:00.000-08:00

Edward Hopper,1929

El viatge havia estat llarg i cansat. Viure separades tant de temps les unia sentimentalment. No hi havia el frec diari de la discòrdia. Eren tan diferents mare i filla!

L'Esther no havia arribat a temps a l'enterrament del seu pare i la Júlia la va anar a esperar a l'aeroport amb el cor encongit,més prima i més envellida. Era jove encara però aquesta mort sobtada l'havia ablanit, com un titella que es mou sense to.

L'Esther se la va mirar interrogant-la mentre esperaven que vingués el cambrer. A fora feia fred i des la taula veien el riu. Gris, amb els núvols grisos i només una parella d'ànecs de coll vert nedaven desplegant cercles en els quals s'hi reflectien les cases properes. Era com un trencaclosques dins l'aigua. Múltiples peces per a recompondre una vida, va pensar la Júlia. Cadascuna al seu lloc.Encaixades i desordenades alhora.

Mentre la flaire del cafè li penetrava dins el cos rumiava com dir-li-ho. Ara era el moment. Després de tants anys els secrets són menys secrets i ara el seu marit estava mort i la seva filla tenia el dret de saber qui era realment el seu pare....

la Júlia tenia la mirada i el cap cots intentant trobar les paraules en el cafè ensucrat.

Era hàbil, la seva filla. Aguantava el silenci. Esperava que la seva mare esclatés en un mar de llàgrimes.Volia consolar-la i dir-li que l'estimava, que havia estat una bona mare... però callava.

A Wisconsin l'Esther treballava des de feia uns anys a la universitat de Winona. Ss'havia casat i ara esperava el seu primer fill. Se la veia feliç sota la visera del barret, amb els ulls amatents.

El sol de la tarda anava minvant i les cases del riu s'anaven tenyint d'un groc ataronjat que contrastava amb les persianes verdes i marrons. Unes enrotllades i les altres deixades anar.

Ara l'Esther s'esplaiava i la Júlia se l'escoltava impregnant-se de tota l'energia que brollava per cada porus d'aquest cos canviant.Al mateix temps assaboria l'amargor del cafè. Els contrastos de la vida.

L'Esther parlava del senyor Schomer, el degà de la universitat, com d'un amic proper. Algú que sempre hi era quan ella el necessitava. Aquell home que vetllava, a una distància prudent, per aquella noieta que de jove va creuar un mar d'aventures i es va instal.lar prop del Mississipi, amb una maleta i una nota escrita a la butxaca adreçada al professor Schomer.

Després de la seva confessió la Júlia es va empetitir pensant si la seva filla s'aixecaria i marxaria...

-Ara esteu tots dos vídus, i teniu molts d'anys per endavant... Agafaré 2 bitllets de tornada,mare?

50 propostes de Relats conjunts

El documental del mes

2012-01-13T09:41:00.000-08:00

Em va impactar quan el vaig veure el setembre de 2010 i considero que no se n'ha fet prou difussió.

Quina gran lliçó el poble Islandès. Les imatges parlen per elles soles

Més documentals

Amor roent

2012-01-03T11:42:00.000-08:00

A Piombino, una ciutat banyada per la llumdel mediterrani, davant de l’illa d’Elba hi viuen la Francesca i l’Anna.

Ala Toscana notot són paisatges idíl.lics envoltats de verd i de corall. Hi ha una classesocial que viu a les places de ciment, als barutxos i al carrer, amb aquellpolsim que surt de la fàbrica d’acer i que es fica entremig de la roba, els cabells i lesparpelles.

Ésl’estiu del 2001. L’Anna i la Francesca estan de vacances escolars. Viuen l’estiu dels seussomnis.

Ésel retrat d’aquestes dues adolescents nascudes en uns pisos petits ambfinestres xafarderes.

Amiguesinseparables que descobreixen el sexe, el risc i el desafiament; que caminen vora el precipici isomien creuar els 10 km de mar que les separa de l’illa d’Elba , lloc on el pijoturisme s’hi passeja un estiu rere l’altre.

Tambése n’adonen que s’agraden però abans d’arribar a aquesta conclusió les dues iper separat han coquetejat i conquistat a la meitat dels joves de Piombino.Nois que , com els seus pares,també treballen a la fàbrica Luchini ( l’infern delsforns que produeixen tones d’aquest metall pesat).

L’Annai la Francescaes passen el dia a la platja i passegen laseva exhultant bellesa adolescent a la Via Stalingrad ( barri obrer dela ciutat industrial de Piombino).

Esmiren sovint l’illa d’Elba emmarcada pels blaus quan la boira i el fums’esvaeixen.

Però…quines sortides te el jovent de Piombino? Poques si comptem que hi haempresaris sense escrúpuls que miren d’entabanar les noies guapes i amb pocsrecursos.I que els nois veuen en l'alcohol i les drogues l'única sortida.

Als14 anys la Francescarespon a un anunci per a treballar en un club de nit i aquí comenta la sevadevallada.

L’Annano se’n sap avenir . “ – La seva amiga .Una bagassa. A l’Anna se li havia fetl’estómac molt i molt petit, tot tancat sobre si mateix”.

Amés, al darrere d’aquest tintineig adolescent hi ha dues famílies esmicolades.El pare de l’Anna es dedica als negocis que ningú sap de què van i passatemporades fora de casa, envoltat de luxe i foteses, símbols dels regals queels porta a ella i a la seva mare quan torna a casa.

“L’Enrico – diu la mare de l’Anna – ésl’únic home al món que no té un home a dins “.

Elpare de la Francesca,després d’haver abusat d’ella durant sempre, s’ha quedat en una cadira de rodesi vegeta..

L’Alessio,el germà de l’Anna, també hi treballa a la fàbrica d’acer. Impulssiu. Amb eltemps la seva ex novia esdevé la cap de recursos humans de la Luchini, fet que ell nopodrà pair mai. S’evadeix amb les drogues i té tots els números per prendremal.

D’Acerés una novel.la molt descriptiva, amb un bon enquadrament dels personatges,àgil, narrada en tercera persona la qual cosa fa que veiem els protagonistes auna distància justa,sense sentimentalismes com l’illa d’Elba que contempla com l’estiuse’n va mentre l’Anna i la Francesca s’estimen alienes a la vida esquinçada d’un submónon les seves mares són les protagonistes secundàries.

Ni que sigui un mocador...

2011-12-28T15:35:00.000-08:00

Per cap d'Any alguna cosa de vermell s'ha de portar.

Un bon 2012!

I un somriure...

Ursula Martinez from Jake Jacobs on Vimeo.

Que no s'apagui la llum

2011-12-22T08:35:00.000-08:00

Revifa la llum
amb l'escalfor dels estels.

No tanquis la nit.

Bones Festes a tothom!

Coses insignificants

2011-12-15T10:15:00.000-08:00

Les restes de la pluja
que encara gotegen en l'ampit
de la finestra. La piuladissa
dels ocells que s'han refugiat
en els plataners del costat de casa.
L'habitació buida, les cortines
entreobertes, el llit a mig desfer.
Coses insignificants. Mous l'aire
que passes i la teua olor solca
la cambra. M'invita a compartir
amb tu aquest dia sense sol.
Imagino una part del cel ennuvolat
al retall de la balconada. El temps

tampoc no és una única paraula.

Joan-Elies Adell a "encara una olor,2003"

L'olor dels núvols

2011-12-07T12:11:00.001-08:00

Voltaire va dir que l'escriptura és la pintura de la veu. Puc imaginar-me una època on predominava el blanc i el negre arreu i els escriptors eren una llum minça que il.luminava les ments privilegiades dels intel.lectuals d'aquell temps. Poca gent tenia accés a les arts que no alimenten el cos sinó a l'esperit.

Sempre he pensat que el món no seria món si no existissin els artistes. O més ben dit seria un altre tipus de món.

El món de la faràndula, en to despectiu, és descrit per persones rígides que només els preocupa la disciplina acadèmica, els resultats, les projeccions més pròpies que alienes però que sovint s'embadaleixen davant d'una mostra artística.

Una cosa no està renyida amb l'altre. Oci i negoci són les bases de les societats avançades.

La paraula oci prové de la negació del negoci, de la feina o del treball. Del "no negoci" va néixer l'oci. L'estat d'estar desvagat, de no treballar.

És clar que una societat on predomini només l'oci difícilment prosperarà però si només es viu per a treballar és evident que no exisitirien els genis de les arts. Pintors, poetes, escriptors i músics que ens regalen un tros de felicitat.

És fàcil titllar a les persones de frívoles i superficials i és difícil entendre els artistes.

Hi ha però un tret que diferencia a les persones.La sensibilitat. És quelcom que neix amb nosaltres, que es perfila amb el temps i que si es pot canalitzar esdevé una eina amb la qual podem percebre els detalls que sovint ens passen desaparcebuts.

Educar els sentits en qualsevol d'aquestes disciplines fa possible que es desenvolupin actituds i predisposicions i qui sap si es potencien habilitats encara no descobertes.

Canviant de tema ara experts amb neurologia parlen dels beneficis que té el "gatejar" amb els nens. La relació d'aquesta pràctica junt amb l'exercici de coordinació ajuden a desenvolupar la psicomotricitat. Hi ha però una predisposició que fa que alguns nens ho facin i d'altres no de la mateixa manera que hi ha persones amb més o menys sensibilitat. I és que sembla que la pell és l'òrgan amb més terminacions sensitives però ai els poetes que ho capgiren tot i com afirma Paul Valéry: "la pell és el més profund". I és que és a través de la pell per on arriben estímuls que s'han elaborat en la profunditat del cervell.

De la sensibilitat a la hipersensibilitat i de la hipersensibilitat a la Sinestèsia, aquesta facultat que posseeixen algunes persones per sentir percepcions sensorials creuades. L'art de veure la música, tocar la tristesa i olorar els colors...

Sembla que els cervells sinestèsics presenten més connexions per a transmetre informació i un augment de l'activitat sinàptica en l'àrea de l'hipocamp cerebral ( estructura relacionada amb la memòria). Hi ha estudis que refereixen que hi ha un factor genètic lligat al cromosoma X. Els genis sembla que tenen aquesta habilitat de creació artística ( Rimbaud, Baudelaire, Nabokov, Franz Liszt, Richard Feynman - un Nobel de Física que un dia va dir "Quan miro equacions , veig les lletres de colors".

Els poetes fan servir aquest recurs literari que consisteix en barrejar trets de diferents sentits del cos per crear un efecte més gràfic. Sovint la Sinestèsia és un tipus de metàfora.

El video Fantasia de Disney és un exemple de sinestèsia musical i un dels poetes de la generació del 27 Juan Ramon Jiménez ens deixa aquesta perla sinestèsica literària: És d'or el silenci. La tarda és de cristalls.

Ara només ens queda practicar...

M'arrisco amb la primera:
Les abraçades de pluja són de porcellana cotonada

Amb un fil de veu

2011-12-02T09:35:00.001-08:00

Descalça la nit
aplega el silenci
farcit de somnis.
Un punt lluminós
fa de claravoia al cel,
per on respiren secrets de converses.

La màgia del teu pensament a dins meu...

( Anoushka Shankar )

TARDOR

2011-11-29T07:35:00.001-08:00

Quan arriba a la casa del poble una flaire s'escampa pel passadís que mena a l'entrada del darrere. L'estampa és sempre la mateixa. la mare atrafagada amunt i avall donant els últims tocs al dinar amb el cos ranquejant mentre somriu al veure'ls. Costa poc endevinar amb un cop d'ull si està cansada o no. Hi ha dies que té més piles que tota la família junta. Vital com sempre però s'enfada quan voldria fer més del que pot.

El pare, encorbat, va i ve de l'hort. Hi ha dies amb la regadora a la mà, d'altres amb la mànega connectada a l'aixeta del safareig. Un dia lliga tomateres, d'altres aclareix l'herbam que es menja les hortalisses.

Sap que s'acosta l'hora de dinar i ja es prepara per seure a taula. Es renta les mans, es canvia el calçat i si convé la camisa i els pantalons. Té sempre la roba per anar a l'hort a part. Les xiruques per l'hivern i unes espardenyes velles per l'estiu.

A vegades llegeix assegut als escalons que porten a l'estenador cobert.Un racó on ella s'hi entaforava de joveneta a estudiar. Era el seu estudi a l'aire lliure davant mateix de l'hort que a la primavera semblava un jardí . La verdor del fullam contrastava amb les tomates vermelles i amb les flors ataronjades del carbasser.Al racó el llimoner i adornant l'hort el lilà.

La sarment s'enfilava a les escales del terrat i es confonia amb l'heura. Les dues entrellaçades vestien el terrat descobert on s'eixugaven els llençols de cotó. Tan blancs que es confonien amb algun núvol esgarriat.

A la mare li agrada airejar-ho tot.Ventila la casa fins que no hi sol i llavors comença una cursa per anar tancant finestres i porticons, correr les cortines i endreçar-se a la vora del foc. I és que mai té fred...

El pare sí que n'era de fredolic. Pantalons de pana, mitjons de llana, camisa de franel.la i samarreta. Es cuidava tant que no es refiava ni de l'home del temps. No fos cas que l'arreplegués. Es vacunava cada any per la grip. La mare ni cas. Cada any se n'ha de passar un de refredat fort... neteja la sang, diu.

Portar-li la contrària no ha servit mai de res.

A la tardor l'hort queda erm. Quatre fulles de bledes, els últims carbassons, les cols, alguna carbassa. L'heura i la serment despullades. Les cebes enforcades i les tomates de penjar, penjades al garatge.

La casa dels pares mai havia fet olor de llibres, feia olor de verdures.

Recorda un parell de llibres que s'amagaven en un calaix de la cuina. Un es deia " la langosta", un receptari que es va aprendre de memòria de tant llegir-lo i un altre, "Tierras y mares", d'un seu tiet, manuscrit a mà. Ell sí que llegia, l'hi deia la mare però durant la guerra li van cremar els llibres. Quina pèrdua, pensa.

Un cop a la setmana l'hi compraven el TBO i podia llegir La Vanguardia a casa d'una seva amiga on el tenien cada dia.

Més tard d'adolescent l'hi van regalar llibres en comptes de colònies i anells. En cada llibre un petó i una frase d'amor. I els va començar a estimar ,els llibres.

I estima la cuina perquè la mare li va ensenyar a fer-ho.

Li agrada barrejar literatura i cuina perquè ha après a cuinar-ho.

Aquesta litografia de la Tardor de Giusepe Arcimboldo, pensa és la portada d'un llibre que té a la prestatgeria. I s'afanya a buscar-lo, però s'ha confòs. No és la mateixa imatge però sí del mateix autor. Una és més primaveral i l'altra més tardorenca.

El llibre que ha buscat és "La cocina del pensamiento" , de Josep Muñoz Redon

No és un llibre de cuina.És un llibre de Filosofia. Bé és una barreja de cuina i filosofia.

El pare ja no rega l'hort però quan els diumenges ella arriba a la casa del poble encara el veu saludant-los amb la regadora a la mà. Ella s'asseu al seu lloc a taula perquè no sembli tan buida...

És una altra proposta de Relats Conjunts

Lux Feminae

2011-11-24T11:54:00.001-08:00

Cada dia ens quedem un pèl orfes. Se'n van persones amb les quals hem compartit moments. Ens queda però per sempre la seva veu, la seva mirada, aquella abraçada...

Aquests dies de pluja la carretera també ha fet estralls. Demà acomiadarem el pare d'un noi jove i marit d'una dona també jove. Amics dels quals no et pots ni despedir.

Quan vaig començar aquest blog (2006), vaig trobar un escrit al diari sobre el darrer CD de la Montserrat Figueras ( Lux Feminae) - Llum de dona - i el vaig adoptar com a nom pel meu blog.

Ahir també pel diari em vaig assabentar que ens ha deixat.

Ella i el seu espòs, en Jordi Savall , han viatjat pel món exportant música i càntics antics.

Sense fer soroll han estat embaixadors de la cultura catalana.

Ens deixa una mica més orfes però la seva meravellosa veu perdurarà més enllà del temps.

Gràcies Montserrat pel Cant de la Sibil.la !

penjats del cel

2011-11-22T10:58:00.001-08:00

Adés i ara

es balanceja

fins a tocar

el cel

amb la punta

dels peus

Per descansar de tantes enquestes, valoracions, propòsits ,promeses, mentides i de blau...

Microrelat - Olor de carícies

2011-11-18T15:18:00.001-08:00

Es va posar la mà a la butxaca i en va treure unes branques de fonoll. Des d'aquella plataforma estant les va ensumar mentre albirava la campana de l'ermita gronxant-se entre canyes de bambú.

El so estrident dels setze vents no esborren les carícies a la pell.

Participació al blog Tu mateix, amb aquest Joc de Nadal

Com va la vida?

2011-11-16T10:56:00.001-08:00

Amb la que cau i amb tantes hores d'informació a les cadenes de ràdio i televisió sembla que parlar de la felicitat, l'amor, els valors, el sexe o la por pugui semblar una ximpleria.

Sobre la complexitat de la societat els polítics no tenen cap resposta. Els científics, respecte al món, tampoc en tenen però sí que hi ha ments lúcides, preparades , treballadores i generoses que almenys intenten trobar -ne alguna.

Els dos dimarts que a TV3 han fet el programa de Com va la vida? amb l'Andreu Buenafuente entrevistant a l'Eduard Punset han estat com tocar de peus a terra i alhora flotar en una altra galàxia.

Aprendre d'altres científics, diu en un moment de l'entrevista l'Eduard Punset. I també que ell amb 75 anys només té la resposta a 3 o 4 preguntes.

Serà que anem perdent les ganes d'aprendre a aprendre o no aprenem prou i ens toca fer els deures.

Merkel ja ens ha avisat que Europa està en el pitjor moment des la 2ª guerra Mundial i no sé si a Itàlia, el super Mario Monti podrà amb el desgavell ocasionat després de tantes soirées amb barra lliure.

És hora de posar-nos les piles i d'aprofitar el temps escoltant persones que de veritat aporten una mica de llum a les nostres vides en comptes dels que ens venen només cortines de fum.

La setmana que ve els carrers es despertaran pintats d'un altre color. No sabem de quin ...

Mentrestant el cel plora i ho fa amb ganes. Té dret a dir-hi la seva i a desfogar-se...

El programa del dia 8 de novembre el podeu veure aquí i el del dia 15 aquí.

El decorat i la sintonia ( una particular versió de "Bad World" de Tears for Fears interpretada per Mel, "Món Boig" , al final de la segona part van ser un bon acompanyament .

Fan falta programes d'aquesta mena, persones amb cara i ulls,respostes o interrogants, humor,converses que et deixen amb ganes de més .

I encara sento el so de la pluja, constant i amable.

Divendres 11-11-11

2011-11-11T13:13:00.001-08:00

Cada dia hauria de ser una data per a celebrar. Hi ha dies però que la balança queda equilibrada.

Hi ha coses per celebrar, per fruir i també mals records. Despedides. Nouvingudes.

No ens hi fixem però adduits com estem amb els quefers rutinaris.Mentre fullejo el diari veig que s'ha mort el marit d'una coneguda. 53 anys...massa aviat. Deixa 3 fills, joves encara. Fa rumiar quan saps, sabies que estava malalt però sempre penses que encara no tocava.

Ha nascut el fill de la Mercè, una companya de feina, 11-11-11 ,he pensat quan passava la seva baixa maternal, després de tancar la baixa per Risc de l 'embaràs... Tindrà els ulls blaus com la seva mare?

Hi ha neu a La Crosse (Chicago) i un anorac de plumes abrigarà de valent . Quin gran invent l'Skipe i les plumes...

Aquí encara podem anar amb un jerseiet i a segons quins llocs amb màniga curta.

He començat a llegir D'Acer de la Sílvia Avallone, una jove escriptora italiana que ens retrata un barri obrer a Piombino ( Itàlia) on només hi ha fàbriques d'acer i on ser adolescent no té gaires alternatives. Segons l'escriptora :.«D'acer és un cos a cos amb la matèria, amb l'acer de les fàbriques que es fon però també amb el cos adolescent que es transforma i canvia.»

Aquest matí havia de fer formació però el formador ha fet festa ...un cap de setmana llarg, he pensat. Dilluns ho intentaré a primera hora. No m'agrada retrassar allò que he de fer... 11-11-11. Estaré pendent del 12-12-12...

He comprat un bocí de formatge amb taronja i mango de la marca Wensleydale - m'hi he fixat al comprar-lo i ho he buscat al google - m'he quedat satisfeta perquè l'havia provat sense saber si era francès o suís i resulta que és anglès...

M'entretinc la tarda de divendres a endreçar roba. Rentadora. assecadora i planxa. Demà treballo al matí i vull la tarda per a mi...

Mentre escric miro la paret i la taula, farcides de tot. Escrits , entrades del Festival de cinema de Sitges, telèfons, fotografies d'ahir i d'abans d'ahir, CD, bolis de colors, diccionaris, retalls de diaris, pols...

Entre els retalls una cita d'un poeta - Algernon Charles Swinburne - (1837-1909) - de Poemas y baladas, escrit el 1866 de temàtica eròtica. " I tota la seva cara era mel per la meva boca i tot el seu cos era aliment pels meus ulls..."

Hi ha tardes mig festives- feineres o feineres-festives perquè anar intercalant ritmes assossega el cos.
I arriba la nit envoltada de petits plaers...

L'hora violeta

2011-11-09T12:16:00.000-08:00

"Les mans de lluna acaronen el cabell arrissat de la néta, trenen els flocs rebels,seu, clotet de la simpatia, nas eixerit, que et vull dir un secret,l'àvia no es cansava, plegava damunt de la falda la revista, creuava les cames, mitges de cotó, peücs de llana, i , doncs, què m'ha dit la mare?, és cert?, l'Agnés vigilava més enllà del contrallum, repenjava primer un peu després l'altre, s'hi avorria, guaitava més enllà dels raigs de sol que feien groguenca la galeria, buscall encès, sol d'hivern, és cert que t'ha vingut això?, i l'àvia descansava la galta de neu damunt els raigs de lluna, els ulls de mar inquirien, és la primera vegada, reineta, i hauràs de creuar les cames, en seure, ben tancades, cap endintre, tot tu cap endintre, que res de tu surti cap enfora, l'àvia s'aixecava i feia passes d'àngel pel passadís, vine, xiuxiueig de segles, el secret del sexe, de la ferida que raja, de la sang que no fa mal, que no serveix per a res, impura, bruta, te'n poses l'un al matí i l'altre al vespre, l'àvia enretirava una de les tovalloletes plegades de cantell, blanques, olor de farigola, l'àvia li ensenyava la minuciosa col.locació, just aquí, ni més endavant ni més endarrera, entre les cuixes, no ho diràs a ningú, oi?"

20 anys sense la Montserrat Roig - Dibuix de la Carme

Per Sant Jordi del 1998 me'l van regalar...

L'hora violeta parla de tres dones que podrien ser ben bé una mateixa, que parteix de camins diferents: l'anàlisi psicològica, el ressentiment, l'angoixa vital, l'assimilació de la història i del passat com a factors de comprensió... I totes tres arriben a comprendre - les unes racionalment, les altres per intuïció - que han de mirar el món sense el filtre d'una altra mirada, amb els ulls propis, no amb els d'un altre.

El món ha canviat però cal fer encara mirades sense filtre, obrir els ulls de bat a bat i no sentir-nos culpables, ni ressentides sinó coratjoses en el present i cap al futur.

El Cel obert

2011-11-06T15:42:00.000-08:00

Finestres interiors

que ens descobreixen

llums de taula,

llums de paret.

Celobert

Quan el desig era "deseo"

2011-11-04T15:33:00.000-07:00

Me sumerjo en mis palabras invisibles.

Hace unos días que pienso en otra sinfonía.

Rafael Berrio - Algo delicado y difícil

Es un lenguaje que aprendí en la escuela y se quedó en el baúl abarrotado de trastos viejos...

Recito la tabla de multiplicar y el abecedario que me enseñó mi maestra de párvulos.

Fluyen sonidos como algo intacto y placentero. Se agalopan los recuerdos de un tiempo lejano.

Presentes en cada respirar.

Un beso aislado en el aire.

Sentir la emoción dulce de la efervescencia juvenil escondido tras unos mapas de geografía universal, con una cassette de Jane Birkin en Je t'aime Moi non plus...

Fue el despertar del deseo sin tener todavía a nadie a quién abrazar...

Reeditat al matí: El meu primer record del canvi de registre va ser quan vaig preguntar a casa per què a l'escola les papallones eren "mariposas"...

Temps moderns

2011-11-02T15:30:00.000-07:00

Fotograma de la pel.lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936

No es podia imaginar que amb el temps fos la protagonista anònima d'un estudi científic. Ni de bon tros li havia passat pel cap que seria portada de tantes revistes, cartells i exposicions.

Quan era jove es va enamorar, com la majoria i també amb el pas dels anys s'hi va capbussar una i altra vegada com si l'experiència no hagués servit per a res.

Ella no havia estat diferent. Aquell amor havia de ser per sempre, per què... qui pensa en la data de caducitat d'un episodi tant trasbalsador?

Amb tot no va ser un amor fugisser. Va durar el que va durar i va ser una amor efervescent, viatger i reposat. Intel.lectualment va sumar més que restar i tot i que a les escorrialles dels últims temps es va quedar feta pols no va tardar en refer-se ( o això es pensava , ingènua com era).

Hi havia alguna cosa a dins seu que mai més va anar com la seda. Una espècie d'engrenatge que sovint grinyolava. Era un fet gairebé imperceptible i aïllat però amb tot era evident que no s'havia tornat boja.

Li havien fet tota mena de proves mèdiques i res feia sospitar que hagués perdut el senderi ni que patís cap malaltia.

Fou objecte d'estudi per eminents doctors en medicina. Li van proposar fins i tot entrar a formar part d'un estudi experimental.

El seu cor tot i que funcionava amb la precissió d'un rellotge patia unes alteracions que portaven de corcoll als científics.

Averiguar la causa d'aquest canvi de ritme sense cap alteració fisiològica que ho provoqués era el motiu de l'estudi.

L'estudi consistia en injectar dosis baixes de certs compostos químics i hormonals i veure'n l'efecte.

Amb tot el que li van injectar el seu cos i en especial el seu cor no es van inmutar però sí que ho van fer quan li van administrar Dopamina.

El seu cor va començar a bategar amb força, les galtes se li van tornar d'un roig intens i una eufòria li va recórrer el cos. Estava estirada en una camilla i de sobte es va començar a despullar. Va sentir un desig irrefrenable cap al científic de guardia.Li va dir que n'estava profundament enamorada i que vibrava com mai ho havia fet...

Van fer un registre, una ecografia del cor i un cateterisme amb una càmera pràcticament microscòpica.

Tenien el resultat. la fotografia donaria la volta al món.

Científicament costava demostrar el que era evident. Els vertaders amors queden per sempre en un racó del cor i malgrat no estar escrit enlloc des de temps arcaics algú maquina les nostres emocions i els nostres sentiments des d'allà.
És una altra proposta de Relats Conjunts

El cavaller de la rosa

2011-10-30T16:16:00.000-07:00

No el coneixia. No l'havia vist mai. Era el primer cop que el tenia a menys de mig metre. La va mirar i ella li va aguantar la mirada sense saber per què ho feia.

Va preguntar qui era, a la persona de la seva esquerra. Li ho va dir.

- Ah! ....ara hi caic. No me l'imaginava així. Tant se val, tampoc no em treu de res conèixe'l.

A la sortida però, li hagués agradat que haguessin compartit el mateix taxi que els duria a un punt i des d'allà es dirigirien en direccions contràries però els taxis van sortir amb cinc minuts de diferència i no van poder fer el trajecte junts fins a aquell punt on necessàriament s'havien de separar.

La veu...tampoc se la imaginava així, ni l'edat...bé tampoc sap quina edat té. Només se la imagina.

Encara ara quan va descobrint algun dels detalls que a primer cop d'ull no es poden apreciar es sorprèn de comprovar que la primera impressió que tenim d'algú moltes vegades no ens enganya tant.

Creu que és un trobador que li va robar la mirada sense ser de nit...

Cirkus Columbia

2011-10-28T11:46:00.000-07:00

" Amb això ( diners) podràs comprar el que vulguis, però no ho podràs tenir tot"

(Divko al seu fill Martin )

Fa 20 anys que es va iniciar el conflicte als Balcans. Danis Tanovic, el director de "En tierra de nadie" ( Òscar al millor film 2001 de parla no anglesa), torna a dirigir una producció Bosniana i Francesa (2010).

Estem a l'any 1991 a Bosnia i Hercegovina. Divko Buntic, exiliat 20 anys a Alemanya,torna a la seva petita ciutat on va créixer. Porta un Mercedes vermell cridaner, una jove xicota amb la qual s'hi pensa casar i les butxaques plenes de marcs. També l'acompanya un gat negre de la sort.

Els comunistes han caigut i el seu germà , recenment nometat alcalde "democràtic", l'ajuda a desallotjar la casa on hi han viscut la seva dona i el seu fill , Martin.

Divko vol recuperar el seu fill de 20 anys però per poc ho perd gairebé tot.

Una posta en escena senzilla però que ens fa reviure els crus moments abans d'esclatar la guerra europea més recent.

El final, tràgic, ens mostra que l'amor és més potent que qualsevol guerra malgrat posar en joc la vida.

Música de Max Richter i Stéphane Moucha ( val la pena escoltar-los)

25

2011-10-25T14:53:00.000-07:00

Tinc motius per estar contenta i de fet ho estic però la distància a voltes em trasbalsa.

T'enyoro, et penso i compto els dies mirant el calendari . S'allarga la data perquè l'esforç ha donat bons resultats i no vols deixar-ho passar.

I passo pàgines escrites i et veig creixent i a poc a poc deslligant-te d'aquest cordó que ens uneix.

Miro fotografies de petitona i de més gran i vull pensar que res ha estat en va.

Els moments compartits, els contes abans d'anar a dormir, les lliçons apreses a la taula de la cuina, de nit...Algunes confidències dels amics i d'aquell primer amor.

Segurament ens queda molt per a explicar.

Mentrestant contemples el món des d'una altra perspectiva i convius amb persones i llengües diferents i amb algú que t'estima i et valora i això em fa immensament feliç.

Chicago

PER MOLTS D'ANYS!!!

Gotegen ferides quan s'està sol.
Plouen petons amb gust de Pau.
Tot el món espera un canvi teu mentre tu esperes que el faci el món...
Hi ha camins fins i tot sota el mar.
Sense espai no hi ha res a guanyar.
Marc Durandeau - Dona

llom a la taronja

2011-10-19T13:35:00.000-07:00

Mentre mirava el Barça i de passada donava un tomb pels blocs he vist una recepta a cala Assumpta amb llom.

I com que els dies que juga el Barça el sopar és més senzill he pensat que aquesta recepta us pot interessar.

Llom a la planxa ( si és ibèric millor)

Rodanxes de taronja a la plaxa, volta i volta

En un cassó posar suc de taronja, una cullerada de mostassa Dijon i alfàbrega, sal i pebre

Emplatar el llom a sobre la taronja i la salsa per sobre

Bon profit a tothom!

Aïllada

2011-10-17T10:33:00.000-07:00

S'asseu d'esquena al món. S'impregna d'aire, de cel i de natura. Silenci. Tanca els ulls i només sent la remor d'un rierol escolant-se sota els rierencs llimats.

A prop cau una anou ja madura i el soroll li fa obrir els ulls. Albira un voltor afamat a l'horitzó i un esquirol que s'amaga prop d'uns pins.

Atrapa amb la mirada uns ametllers sense flor. Els fruits esperen pacients per ser batuts.

Un sol traslúcid pinta un magraner. Fruits vermells per dins i per fora. I una mica més lluny un codonyer verd es balanceja amb el vent de mitja tarda.

Els caquis estaran al punt el mes que ve. El sol va minvant. S'ha embriagat de natura. I no en té prou. Demà tornarà a asseure's d'esquena al món.

Tampoc té cobertura.

Internet? li diuen dos germans d'un poblet amb 13 habitants... No ens fa falta.

Ella tampoc l'ha trobat a faltar.

Estiu o tardor?

2011-10-12T12:54:00.000-07:00

Respira la llum

guardada a les golfes.

Estiu i tardor.

217è joc literari / Primera marató d'haikús improvisats

del bloc Tens un racó dalt del món

La Gresca

2011-10-09T13:43:00.000-07:00

Without you era la primera cançó lenta que tocaven a la discoteca del poble. Encara ara només de sentir-la em venen imatges d'aquella sala fosca i amb la bola de colors girant al sostre que sens dubte ens feia a tots i a totes més alts, més prims i més guapos. La Gresca era de bon tros la discoteca més buscada de la comarca i de les d'arreu. Els diumenges ens hi trobàvem tots i totes.
A primera hora de la tarda quan encara estava amb els llibres al davant acabant els deures el rum rum de les "Lobito" em trasbalsava de valent. Les sentia quan baixaven a tot drap per la corba del cementiri i anaven donant voltes pel poble. Era impossible concentrar-se en res més que no fos endevinar qui vindria a La Gresca aquell dia.
La Gresca va ser testimoni de les primeres " minis" d'un bon planter d'adolescents, de les botes amb plataforma i dels Lewis apretats que més tard es convertien en mini shorts d'estiu quan ja no admetien gaires rentades més d'esfilagarsats com estaven.
No recordo si la discoteca tancava a les 9 o a les 10 però sí que recordo que al primer quart de les 9 que tocava el campanar sortia disparada i a l'últim quart arribava a casa. Era l'últim esprint del dia.
Anys més tard vam coincidir, l'amo de la discoteca i jo quan feia pràctiques a una clínica de Barcelona i ell estava ingressat per una afecció cardíaca.
Del llit estant em va dir que havien estat uns bons anys... i jo li vaig dir que potser els més bonics de la meva vida.

Tot i que ell mirava pels seus interessos va fer un bé pel jovent del poble ja que vam retardar uns anys el peregrinatge de les nits amb cotxe cap a altres llocs. I la sort per molts de nosaltres va ser que ja havíem cremat aquesta etapa i ens va interessar més fer de monitors d'esplai que continuar ballant en sales on no hi cabia ni una agulla... I és que tots tenim un passat i una cançó que ens el fa recordar.

Ioga al capvespre

2011-09-30T16:12:00.000-07:00

"Estireu els braços amunt com si algú un estirés dels canells i volgués que toquéssiu el sostre..."

I amb els peus de puntetes i els braços damunt del cap s'allargà tant que li va semblar que algú l'estirava. El grau de concentració era alt i va percebre el tacte d'un altre cos al seu davant, estirant-li els canells... Va notar els seus músculs, fins i tot la seva olor...

Després la llum es va apagar i només dues lamparetes ataronjades il.luminaven l'estança.

Una música com d'un rirerol escolant-se per sota l'estora la va transportar dins una bombolla al món dels somnis.

Es va despertar nova.

D'aquí endavant canviarà l'horari . De dia ho veu tot massa clar. Al capvespre, sens dubte, el cos està més receptiu...

light house

2011-09-26T09:16:00.000-07:00

( Tossa de Mar)

Blaus difuminats

entre el cel i el mar.

Casa de la llum

Quan el sol cau

2011-09-15T10:53:00.000-07:00

- " El que més ajuda a concentrar-se és la perspectiva de la mort" - Gene Hackman a Paul Newman"

- "No, el que més ajuda és la perspectiva de la forca" - Paul Newman a Gene Hackman
.
.
.
.

- " Crec que les persones com tu no tindrien d'apropar-se a les persones com jo..." - Susan Sarandon a Paul Newman

Un drama amb pinzellades de cinema negre. Un joc de diàlegs i sentiments.
Un repertori de luxe.
1998
El cinema no envelleix ni passa de moda.

"Algunes persones poden pagar el preu necessari per alliberar-se de qualsevol cosa, excepte del passat"

Divagacions

2011-09-11T15:35:00.000-07:00

Hi ha un moment per a cada lectura o això diem. Rellegim perquè creiem que el moment no era l'adequat, com també reservem lectures per més endavant quan la disposició i les circumstàncies ho permetin.

De la mateixa manera hi ha un moment que ens hem d'aturar. Tenim uns anys viscuts, una certa experiència que ens propicia l'edat. Tenim al davant un ventall interessant per fer i vull pensar que uns (molts) anys per viure, amb la millor qualitat de vida posats a demanar.

Aquesta pausa l'hauria de fer tothom. Un ordenar o redireccionar la seva vida. Sempre hi ha l'afegitó de que " ens necessiten". És clar que també podem dir que "els necessitem".

L'entorn actúa de bloqueig de les nostres pròpies decisions. Ni endavant ni enrera. Una inèrcia que ens mou i que fins i tot ens aclapara.

Hi hauria d'haver un moment en què fóssim capaços d'usar la nostra llibertat absoluta, capitenejar cap a on anar sense cap mena de desgavell emocional.

Entenc, a estones, qui és capaç d'embolicar-se la manta al cap i decidir sense consens el futur de la seva vida malgrat algunes necessitats puntuals que , si posats pel cas no hi fossin, deixarien de ser obstacles.

Hi ha necessitats a mitges? A tant per cent? Es creen amb el temps dependències i obligacions de les que no podem deslligar-nos?

Ho acceptem i ens conformem? o hi ha qui s'hi rebel.la i malgrat no poder-ho dur a terme ho explica, ho contempla, ho pensa i ho sublima en una mena d'activitat plàstica sigui de la disciplina que sigui?

És més important el que diem o el que pensem? I el que fem? sempre és més important del que diem i pensem?

Hi ha en la tria una part de renúncia. Qui renuncia més el que decideix marxar o el que deixa marxar?

Qui enyora més el que se'n va o el que es queda?

Tot queda resumit en el grau d'estimació més que en la dependència del nostre entorn.

I l'estimació cap a un mateix fa que si renunciem a tot o a una part sigui exclusivament perquè posem al davant del tot l'estimació als que més estimem.

Aparellades

2011-08-28T03:08:00.001-07:00

Dansa de colors

al compàs de l'aire.

Enyoren sortir de nit

Adrenalina

2011-08-21T22:45:00.000-07:00

Li va costar agafar el son. L'habitació era tan silenciosa que el frec de la respiració gairebé inaudible del seu acompanyant la impedia adormir-se.
Els llençols i el cobrallit blancs trencaven l'harmonia de les cortines i la moqueta negres. La nit s'havia allargat...
Temia no despertar-se l'endemà al matí tot i que la recepcionista havia pres nota d'avisar-la per telèfon a una hora poc usual.
Continuava desvetllada resseguint adés i ara el recorregut que faria fins a l'estació de tren que la portaria a la seva ciutat amb un marge prudencial de retard i al seu lloc de treball.
Divagava fins que es va adormir.
Quan tot just clarejava el so estrident del telèfon la va mig despertar i una mà sacsejant-la li va recordar que era l'hora...
Tan profund era el seu son que va restar immòbil assaborint els darrers minuts que de tant plaents es van convertir en mitja hora.
Batua l'olla, va exclamar aixecant-se d'una revolada mentre començava una carrera de fons cap a l'estació.
Havia previst aixecar-se amb temps per dutxar-se, fer un cafè de camí i amb una parada de metro ser al tren però a aquestes hores no tenia ni temps per respirar.
Va sortir disparada de l'hotel i va córrer cap a un taxi sense fer-li cas de que no arribaria a temps. Mentre es maquillava al seient del darrere el jove no tenia ulls només per no errar cap carrer que allargués el trajecte.

Van fer el camí muts per la ciutat que encara dormia amb només algun joc de mirades que anaven dels semàfors al rellotge del taxi passant pel retrovisor.

Ella amb un fil de veu li va donar les gràcies i va pagar, va segellar el bitllet a la taquilla i tant ella com el tren van arribar junts a l'andana.

Ja instal.lada al tren en comptes de dormir anava rumiant com sovint les aparences enganyen. Si el taxista escrivís un relat no s'assemblaria en res al que pogués escriure ella.

De la manera com havia sortit esperitada de l'hotel , amb els cabells campant al seu aire i a aquella hora intempestiva l'argument estava servit. La imaginació faria la resta.

Va fitxar uns minuts més tard de l'hora que començava i de camí a la feina va pensar que si explicava que aquella nit no havia dormit amb cap desconegut i que cap dels dos havia pagat l'hotel ningú se la creuria.

Escon

2011-07-30T08:42:00.000-07:00

A dins , els cairats

aguantant el pas del temps.

Finestres batents de records.

A sota, l'esguard

de somnis imaginats

Ja no compten els passos...

2011-07-21T09:37:00.000-07:00

Ja no compten els passos ni tampoc els anys que fa que caminen plegats. Són tants i tants que ho afirmarien amics i familiars però ara mateix estan sols, viuen sols, parlen inclús a vegades sols, però continuen caminant sense comptar el temps. En tenen prou amb la llum esbiaixada d'un fanal com a única companyia de tantes i tantes converses i passejades pel carrer que els porta cap a casa .

Microconte a proposta d'Arlequí, en motiu del 4t aniversari del seu blog

Mares

2011-07-17T14:57:00.000-07:00

Un dimecres qualsevol es pot convertir en un dia festiu. Anar a menjar un arròs a la cassola i fer sobretaula sota l'ombra d'unes moreres esdevé especial.

Per aquestes dues mares de 81 i 88 anys els va molt bé trencar la rutina. S'aixequen i no van al poble a comprar, si de cas s'arriben a la perruqueria i es vesteixen sense la bata de feinejar perquè encara que sembli que no tenen feina durant la setmana no paren d'anar amunt i avall.

Per això disfrutar d'una sortida cap a la Vall del Llémana per una carretera a l'obaga és tota una excursió.

Hem de calcular el temps perquè ara ja no van al ritme que anaven uns anys enrere, ara toca anar més a poc a poc.

De joves havien treballallat en una fàbrica tèxtil un jornal complet i després el que els quedava a casa, l'hort, cuidar els conills i les gallines, anar al poble del costat a vendre algun ou i comprar alguns polls.

Feien endreça els dissabtes i els diumenges al matí cuinaven els millors rostits.

Els diumenges a la tarda planxaven i preparaven la roba per la setmana. Són dones que han viscut una guerra i una postguerra duríssima. Són valentes. Capaces d'anar endavant.
Els pares volen que els fills siguin independents i hi ha fills que tenim la sort de que , en aquest cas les mares, siguin autosuficients i no dependents.

Ja sabem que no es pot triar però viure amb qualitat de vida i molts anys és un dels millors regals per elles i per nosaltres.

Estiu viu

2011-07-10T02:53:00.000-07:00

Nits de música, sopars a la llum de la lluna, una cuina acurada...a l'interior o a la costa. Tu tries!

SPAM:

Es traspassa perruqueria per a homes a Girona capital ( també es pot adaptar per a dones ) en ple funcionament (tothom es talla els cabells de tant en tant)per jubilació dels propietaris.

Si hi esteu interessats o coneixeu algú que pugui estar-ho us deixo telèfon de contacte :

PERRUQUERIA DARNÉ - 972 - 203151 (demaneu per la Cati o en Paco) ( no hi tinc comissió, només els dono un cop de mà servint-me de les noves tecnologies...)

Tenen moltes ganes de disfrutar de la jubilació... s'ho mereixen!

2/33

2011-07-04T15:19:00.000-07:00

El segon premi del concurs " Divulga la recerca de la Marató" ha anat a a parar a Salt, a l'Escola Universitària ERAM pel reportatge dels alumnes que van fer al Dr. Antoni Turon-Estrada.
A casa ens ha tocat una quarta part d'aquest segon premi i una servidora haurà d'anar a la recepció d'entrega en absència de la titular.
Emocions a cabassos en aquest final de curs...
Podeu veure els 33 videos presentats a concurs o com n'hi diuen " les 33 càpsules".
Els avenços en medicina són el resultat de l'esforç en el treball de recerca de molts professionals i dels qui fan possible la seva difusió.
El millor premi és comprovar que es valora la feina ben feta la qual no deixa de revertir a tota la societat.
Satisfà poder aportar un granet de sorra per petit que sigui...

Nits a la fresca

2011-06-21T14:54:00.000-07:00

Fet a casa

El primer sopar a la fresca és ple d'ombres retallades a la paret.

Tot està en silenci i només se sent el joc de coberts com petites ballarines a dins el plat.

És la nit abans de la primera que inaugura l'estiu.

Amb les espatlles nues l'aire s'escola com una companyia invisible i plaent.

A la casa d'allà els pintors han deixat un polsim al jardí que caldrà esbandir. A la casa d'aquí els últims exàmens i les maletes ens acompanyen amb olor de nous projectes.

El temor però, de les absències planen en les mirades cansades. Massa nits curtes de son. Toca un impàs. Un temps per continuar aprenent.

Serà un estiu llarg, diferent, enyoradís i alliberador alhora.

Bona revetlla a tothom!

Juicy salif

2011-06-15T08:43:00.000-07:00

Juicy salif, Philippe Starch 1990

Hi ha un tipus de botigues en les quals no saps ben bé que és el que venen. A l'aparador, molt ben posat tot, hi ha mil artilugis de tots colors i de diferents formes. No saps si són objectes de regal o estris útils, si és que en tenen alguna d'utilitat.

T'hi acostes i quedes enlluernada amb tant de disseny.

El xicot d'una meva amiga que viatja per qüestions de feina sempre li porta un detall quan torna a casa. Algun perfum en un flascó exòtic, un joier que més que una capsa per guardar res sembla un objecte decoratiu o un rellotge que és una anell o una anell que porta incrustat un rellotge.

L'altre dia em van convidar a sopar i com sempre, mentre el seu xicot era al celler triant una ampolla d'una anyada especial, la meva amiga em va ensenyar l'última adquisició comprada no sé a on. Una mena de pop metàl.lic de color gris platajat que feia joc amb el conjunt que tenia al tocador del dormitori. Me'n va explicar meravelles...Que si les potes s'eixamplen i volten i vibra. En fi que no vaig entendre ben bé perquè servia però veient l'èmfasi que hi posava en les explicacions i el lloc on estava ja m'ho vaig figurar...

El tacte però, vaig pensar, és molt fred i gens flexible. Total que ara amb els nous dissenys una ja no està a la última.

De postres vam menjar maduixes amb suc de taronja i moscatell. Delicioses per cert i quan desparàvem la taula i portàvem els plats a la cuina el xicot en qüestió estava a la pica amb el pop metàl.lic netejant-lo a raig d'aixeta i deixava anar algun improperi degut a què li costava deixar-lo impecable. Mirava a tort i a dret que no li quedés cap reste de taronja (?) mentre la meva amiga li va agafar de les mans i amb un drap de cotó el va deixar brillant.

Un cop enllestida la feina el va anar a posar al seu dormitori, lloc on semblava fet a mida per aquesta peça tan estrafolària.

No vaig gosar preguntar-los res però em venen ganes d'entrar a una d'aquestes botigues d'objectes varis i mirar si trobo un pop com el de la meva amiga i esbrinar les meravelles que pot arribar a fer. Un enginy que campa del dormitori a la cuina i de la cuina al dormitori com si fos el rei de la casa i al qual cuiden amb una veneració fora de lloc.

És una altra proposta de Relats conjunts

Amb la ment en blanc

2011-06-07T11:09:00.000-07:00

Los Arcos - Navarra

Villamayor de Monjardin - Navarra

De panxa enlaire repassava els cairats de fusta i seguia la inclinació del sostre fins a un quadrat de 2 pams per 2 pams. Alçant-se va anar a obrir el porticó . Plovia. Davant , una església grisa i un carrer, el principal del poble. Ni una ànima. El temps s'havia girat de cop i a la calorada del matí li va seguir la fresca de la tarda. Mentre caminava esgotada per la calor somiava en la dutxa que faria a l'arribar a l'alberg. Després estirada al llit i pensant si escriuria res del camí la pluja la va distreure un dia més.

Va decidir no escriure malgrat tantes sensacions noves. De fet el dia resultava complet i no sentia cap necessitat d'explicar res. Preferia estar atenta a tot allò que li passava i deixar-ho macerar.

Feia molts anys que no compartien una estada juntes, amb la seva amiga de P4, la del poble on totes dues van créixer.
Es van il.lusionar programant un tram del Camí de Santiago, marcar la ruta, les pauses, els àpats, els silencis i les estones de lectura i conversa. Cada dia era diferent. Descobrien pobles i paisatges. Es van creuar amb persones que possiblement no tornaran a veure mai més. Van deixar les botes gastades al final del camí i van aguantar estoïcament el fred i el vent, a cops un sol implacable damunt els seus barrets. Van gaudir d'alguna migdiada en un porxo d'una ermita romànica al mig de la natura. Aïllada.Com l'Emma Bovary, sola enmig de tanta confussió, que es preguntava si l'amor com les plantes tropicals no necessita també terrenys adobats i una temperatura adient...

Sí he rellegit a Flaubert entre pausa i pausa del camí veient el blat créixer a cada marge. El primarenc a l'esquerra , groc i el tardà a la dreta, verd, mentre el vent dibuixava onades en els extensos camps. El blat tot blincant-se de nou es tornava a aixecar com els peregrins que després d'un respir continuaven el camí.

Tardes dolces amb un tall de coca de l'àvia o unes magdalenes, panses, anous, ametlles i figues seques que un dia els van salvar el dinar.

Anaven a dormir d'hora perquè el descans també forma part del camí i un dia a la 2 van passar " Un toque de canela". Una pel.lícula aromàtica, plena d'espècies i de records de l'infància. Una faula on més o menys ens explica que la vida també s'ha de condimentar i de la barreja en surten perfumats guisats. A voltes més picants, d'altres més amargs però que sempre, sempre hi hem de posar un polsim de sal.. vaja que alimentar l'ànima, amb altres paraules, és la sal de la vida.

I no podien marxar de Logroño sense fer unes tapes i reconciliar-se amb en Woody Allen. Fer una volta de nit al París dels anys 20 de la mà d'escriptors i poetes i amb la música de Cole Porter ( qui no ha escoltat "I love Paris". Redescobrir Hemingway i Picasso. Fer un cafè amb els surrealistes- la importància dels somnis en quant a magatzem d'idees -. Recordar a Luís Buñuel amb " Mi último suspiro" , una biografia que val la pena llegir. Pensar en visitar el museu Dalí de nit ara que s'acosta l'estiu. Una pel.lícula, " Midnight in Paris" en la qual Woddy Allen crea móns imaginaris més reals que el nostre present.

Com diu Lewis a El Monje " res és impossible per a qui vol arriscar-se" .

Un viatge que ha estat un regal i una afirmació de la nostra amistat tot i que com em deia un bon amic : "El facis amb qui el facis acabes fent el camí tot sol" .

Un toque de canela - Tassos Boulmetis -2003

Caminant...

2011-05-15T11:52:00.000-07:00

Llddona

I de sobte, després d'enquadrar, copsar la llum i el clic una veu sorgeix d'entre els esbarzers. Els ulls espurnegen sorpresos. Sóc. Ets. Som.Lluny. A prop. Enmig.

El sol és alt i just hem fet el primer tram. Hem esmorzat distrets en tot. Buscant amb la mirada el no res. Segurs d'una presència que ens electritza. Mentalitzats de seguir la caminada, amb desnivells i un paisatge que ens amara d'un incipient estiu, amb l'olor de les últimes pluges. Generoses. Tanta gent i ningú. De cop el silenci. Un cafè i els núvols. Mandra. Queda tram. Més de la meitat. El camí és llarg i costerut. Tanta primavera pintada al davant no cansa. I el sol juga a cuit i a amagar. A la fageda els raigs es difuminen en un ventall de verds i el camí ressegueix el pendent. Camí tou fet de fulleraca i terra mullada. Esponjós,no cansa.

I de sobte et perdo al Km 10 dels 23 que marca la ruta entremig de 1.100 caminaires...

Segueixo amb els meus pensaments un pas darrere l'altre amb parsimònia. Anar fent. No hi ha pressa els diumenges.

El dia llueix tan ple de colors que es respira bosc i obaga. Un privilegi no caminar a camp obert tantes hores. Fang i pedres. Falgueres arreu. Un cuc de terra es doblega al mig del camí. Ningú el trepitja. Tots en filera. Ningú trepitja a ningú. El respecte per la natura, un bàlsam per l'esperit. Temps per respirar. Algunes converses noves. Mirades interrogants. No ens coneixem. Ni hi fa res. No tothom arriba al final. Tan se val. Cadascú fa el seu camí. Ple de somnis i desitjos. Amb final o sense. Hi ha camins que s'escriuen durant tota una vida. N'hi ha que no s'escriuen. El fet és caminar. Caminar és vida. Vida als ulls.

Arribo i no et veig. Un somni perdut malgrat estar segura de no haver-te inventat.
M'ajec de panxa enlaire contemplant la immensitat blava i extenuada em sembla percebre el so d'una música coneguda.

Estic contenta de tenir una altra Lletissonada al sac.

Glicines

2011-05-12T10:03:00.000-07:00

Ballen airoses

com llàgrimes transparents

Perfum violeta

la Gran Gala

2011-05-09T08:45:00.000-07:00

la Gran Gala

"El millor somni és aquell que no té títol"

Algú la va dir aquesta frase. No sé qui ara mateix...

Fa uns dies parlant amb un amic psiquiatre li vaig preguntar fins a quin punt és necessari i no patològic abstreure's de la realitat mitjançant la imaginació i la fantasia, en la vida quotidiana s'entén. Em va mirar fixament i em va contestar que hauria de ser per prescripció facultativa l'evadir-se i desconnectar i del tot necessari per a la salut física i mental...

Em vaig quedar tranquil.la perquè considero que si perdem la capacitat per imaginar i fantasejar perdem la possibilitat d'anar creant, d'anar descobrint i d'alguna manera d'anar reinventant la realitat. Un divertimento com un altre però que ens manté desperts a la vida i la vida és vida quan som capaços d'interpretar els somnis encara que sigui a la nostra manera...

Avui és una nit especial. D'agraïments, de companyerisme virtual i visual, d'afectes, de somriures i de finals.

Avui és la nit del PASEANTE. La gran gala per agrair-li el nostre reconeixement i la nostra amistat i per la delicadessa de les seves paraules a mitjanit quan ens pot més el cansament que les ganes però matenim els ulls oberts per llegir els seus posts abans d'acomiadar-nos de tot allò real i submergir-nos en el món dels somnis. GRÀCIES PASEANTE!

Gràcies Robertinhos per acompanyar-me...

Gràcies Rateta ( t'ho has ben currat) :)

CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ESPECIALES

El escenario se ha quedado totalmente oscuro. Las largas cortinas de terciopelo, de un color verde pistacho han caído lentamente y reposan a ras del suelo de caoba. El público ha empezado a levantarse y debate, alegre, la entrega de premios. Hay división de opiniones. “Lástima que … no saliera premiada”, se oye decir a unos… “Yo hubiera votado a …” dicen otros”. De repente, sin apenas tiempo para que nadie haya salido de la sala, varias personas que todavía permanecían en sus asientos, emiten un “Ohhhh!” de sorpresa. Se vuelven a encender los focos. El público sorprendido dirige sus miradas al escenario. Algunos, se vuelven a sentar en sus butacas azul cobalto, esperando una suerte de remake del espectáculo.

Desde detrás de las cortinas han aparecido, cada uno por un lado, la encantadora MK y el pachanga del Veí de dalt. Ella va vestida a lo Lara Croft. Él es casi una calcomanía esperpéntica de Indiana Jones; con un salchichón mustio en la mano. “Veí, te dije que cogieras un látigo…”. “Dijiste un fuet…, quién iba a pensar que te referías al de dar azotes…?

MK coge con firmeza el micrófono:

—Ejem..., ha sido una noche larga, llena de sorpresas y de momentos muy emocionantes... Pero no podemos irnos sin darle a nuestro querido Paseante un caluroso aplauso que tanto se merece por la organización de esta maravillosa gala de los Óscars de Blogville

El público empieza a aplaudir alegremente. Los aplausos van subiendo de tono Des del fondo de la sala se empiezan a vociferar su nombre dando sentidas palmadas, silbidos y algún aullido ronco. Sin embargo, el Paseante no aparece ni paseando ni arrastrando sus gastadas zapatillas por ningún lado.

MK vuelve a insistir, esta vez con un tono de voz más enfático:

—Paseante, por favor, te rogamos subas al escenario con nosotros. ¡Mira que ya se está haciendo tarde y el Veí empieza a tener hambre!

— ¿A qué tipo de hambre te refieres, preciosa?

—A las dos, cariño. A parte de la habitual, sé que es la hora de tus potitos de verduras Bledine.

El público continúa aplaudiendo, pero ni rastro del protagonista.

Una voz femenina en off¸ requiere, así mismo, la presencia al escenario del Paseante. Nada de nada. Ni rastro.

El Veí de dalt, para despistar la atención, coge el micro y espeta al público:

—Quizás esté en el lavabo... Alguien debería ir allí…

Dos miembros de seguridad van a mirar en los lavabos. A los cinco minutos vuelven negando con la cabeza

—Nada.

—¿Habéis mirado en el de mujeres? —añade el Veí, intentando dar al traste con todo el séquito de admiradoras e intentar demostrar lo que él siempre había sospechado: que el Paseante era un travestí.

—Ni en el servicio de caballeros ni en el de damas.

De pronto suena un teléfono. “Es mi smartphone”, dice MK. Se le oye hablar muy cariñosamente con alguien que parece poder dar alguna pista sobre su paradero. MK coge, discretamente, de la mano al Veí de dalt y se van tras las cortinas.

Mientras, el público ya se da por resignada y vuelve, por segunda vez, a desfilar por los pasillos del teatro. De pronto aparece MK con un nuevo y glamuroso vestido plateado (¿cómo puede esta mujer cambiarse de prendas tan rápidamente y que, además, todas se le ciñen perfectamente al cuerpo?) que deja a las mujeres sin respiración y a los hombres bombeando sangre a la entrepierna.

En ese mismo instante empieza a sonar la Banda Sonora Original de "Misión imposible". El público cuchichea entre sí, algunos con expresión divertida, otros con expresión preocupante y, algunos, impacientes, pero discretos. El Veí vuelve dirigiéndose al público les da la buena nueva:

— ¡Ahora sí! Tenemos el gusto de comunicarles que el Paseante ha sido localizado, en...— y sin dejar que acabe la frase, el público le interrumpe, y aplauden todos a la vez, levantados y vitoreando su nombre “¡Paseante, Paseante!”.

Acto seguido surgen de la concha, ahí donde se esconden los apuntadores, los dos niños que, a la par, son presentados como los sobrinitos del bien hallado protagonista, asidos de las manos de éste y MK detrás, en segundo plano. Entonces, MK y el Veí de dalt hacen un aparte y dejan al Paseante con sus sobrinos a cada lado, asidos de sus manos, en medio del escenario. El público estalla en renovados aplausos y vítores. Tierna escena.

La voz en off se hace oír por todo el teatro: “¡Shhhhhhhhh, silencio! Parece que nuestro querido protagonista va a tomar la palabra...”

— ¡Ejem! Ehhhh, yo...., err, yo..., mmmm, err...

—Va, tío, no te cortes, porfissss— le interrumpe el pequeño Hayden, el que va vestido de color vainilla y le conoce sus arrebatos de timidez.

El faraoncito Nil añade:

— ¡Jopetas, tío, habla..., yaaaaa, que quiero irme a jugar....

— Tío, que esto es más fácil que besar a una chica, vengaaa...—, añade el pequeño Hayden.

El Paseante se arma de valor, se aclara la voz y dice con voz algo temblorosa, pero muy feliz y sorprendido:

—Ejem... Muchas gracias, ehhh, es un honor inmerecido... Errrrr, por primera vez no tengo palabras para agradecer tanto cariño y reconocimiento, errrr, insisto..., inmerecido.

Y se puede ver cómo se le resbalan unas lágrimas por sus mejillas. Está felizmente emocionado, se quita las gafas de plexiglás durante unos segundos y se seca con sus dedos índice y corazón algunas de las lágrimas derramadas.

—Yo, es que soy un tímido y romántico empedernido... Errr... Os voy a desvelar un secreto. Menos mal que hoy es domingo y no martes, ni tampoco va a correr la sangre... Ejem, todo el rato he estado escondido ahí debajo (señala el sitio donde se pone el apuntador, en la concha), en un baúl lleno de telas preciosas de Damasco, estaba muy cómodo entre las bellísimas vestimentas de esta ópera prima... Desde una rendija podía oír cómo me estabais buscando... Me daba risa, porque el miedo produce risa, y es que ya os he dicho..., errrr, soy muy tímido...

Otra ovación irrumpe su improvisado y encantador discurso...

— Hace unos cuatro años que salí al mundo. Bueno, ejem, es evidente que tengo unos cuantos más, ya lo veis (risas encubiertas); quiero decir que hace unos cuatro años aparecí en la escena virtual, en el mundo de los blogs. Hasta entonces sólo miraba el mundo al lado del señor gris… (al evocarlo, se le entrecorta la voz), paseando con él por el Turó Park o por el país de la niebla…; ejem; …pero mi verdadero país sois todas vosotras, bueno, vosotras y vosotros…ejem..; quiero decir, que me hacéis vivir en las historias que os cuento y en los comentarios que me dejáis. ¿Qué sería El Paseante sin vuestro cariño? Un cojo en medio de un país yermo… Un ciego en un país de ignorantes… Un anacoreta en una columna del desierto… Hmmm: … Soy feliz. Sí. Aunque os parezca lo contrario o que no sepa expresarlo con palabra claras. ¿Sabéis? Cuando paseo por los rincones de mi Turó Park siempre pienso en alguno de vosotras…Bueno, de vosotras y vosotros. De alguna manera u otra, leeros alimenta mi espíritu y las ganas de superarme. Sois fantásticas y fantásticos. No cambiéis. Nunca. Porque en mis posts siempre hay algo vuestro que os pertenece; que os quito de vuestra esencia y que intento devolvéroslo con mi mayor energía. Perdonadme si no os alcanzo. Mis paseos solitarios o en compañía son mi mejor medicina. Ojalá no se acaben nunca…

El público rompe a aplaudir. Las chicas chillan. Algunas lloran. Aunque lo intente ocultar, al Veí también le cae una lágrima que pasa raudo a enjugar con la palma de la mano: “Estos focos que deslumbran…”, dice a MK. Pero ella ya no lo oye. Ya nadie oye nada. Hay un fervor casi místico en la sala. ¿Quizás la avenencia de un nueva religión? Va cayendo el telón. El Paseante recoge una rosa del suelo. La huele. La besa. Y se la lleva al corazón con las dos manos. La ofrece al público. Ruge la marabunta. La lanza al vuelo. La platea es un grito unánime: “¡Paseante, Paseante!”. Todos los ganadores de un oscar los muestran en alto señalándolo a él. Como si se lo devolvieran. Sus sobrinos lo cogen de la mano y lo llevan hacia dentro. Cae el telón. Y los aplausos siguen durante quince largos minutos.

MK sólo logra balbucear: “Irrepetible. Inolvidable”. El Veí responde: “Cierto: nunca olvidaré tu escote”.

Joana abans del Vernissage

Joana després de la dutxa, maquillatge, estilista, etc......trepitjant l'alfombra roja

L'Òscar amplia la crònica des del Washington post, enviat especial.

Una abraçada , moltes gràcies i bona nit a tothom!

Groc

2011-05-04T09:43:00.000-07:00

llddona

No hi ha lloc pel verd

quan les poncelles esclaten

com petits solets

Verd

2011-05-02T09:47:00.000-07:00

Llddona

Finestres enmig

de la natura,enquadrant

paisatges en verd

La vida dels peixos

2011-04-28T09:02:00.000-07:00

No va ser fàcil. De fet res no és fàcil. No va ser fàcil estimar-lo ni enamorar-se'n com tampoc ho va ser oblidar-lo.

S'oblida l'amor però queda la persona. Un tamany més reduït de la grandesa que va ser. Els braços que t'abraçaven s'han empetitit i els llavis que t'ofegaven de plaer són minúscules carícies que a penes t'ericen la pell. Queda l'aroma de les nits passades en habitacions desconegudes amb llençols nets. Queda el so de les campanes donant les hores de matinada quan els cossos estaven encara desperts. Queda el sol entrant pels porticons mentre exhausts els cossos s'adormien. Queda com una llum que a poc a poc s'apaga i que ja no escalfa. Queda el somriure als ulls i els secrets compartits.

L'amor per sort es renova però... no sempre s'oblida l'amor ni a la persona malgrat que la vida segueixi el seu camí.

Acabo de veure La vida de los peces, una producció xilena guanyadora de l'últim Goya a la millor pel.lícula hispanoamericana i seleccionada al Festival de Venècia. Premis a part penso que val la pena veure-la. Íntimista, amb diàlegs senzills i alguns intel.ligents. Amb una bona fotografia i una bona música però sobretot amb un impecable moviment de la càmera malgrat la lentitud dels diàlegs. La música et treu per uns instants de la tensió i l'atenció que requereix seguir la conversa dels protagonistes.

El final queda obert però s'entén i el títol és una metàfora de la vida que cadascú pot interpretar a la seva manera.

L'argument grata per sota la fina pell que tapa tota possibilitat de despullar-nos interiorment. De tant en tant entrar dins una pel.lícula i preguntar-te què faries en una situació semblant fa que et descobreixis i et redescobreixis. Un exercici molt sa.

- Vámonos de aquí...

- Dónde?

- Vámonos de aquí...

- Quizás antes hubiera aceptado tu "vámonos de aquí..." pero ahora ya tengo "algo" i canviar algo por nada...

- Qué quieres?

- Quisiera asomarme y mirar otra vida...

Poesia per Sant Jordi

2011-04-25T11:31:00.000-07:00

Heus aquí el que em va arribar a través de la xarxa i de "freda, la xarxa" res de res...

Gràcies Ricard!

" Com que aquest és un blog cinèfil, les roses són de pel.lícula"

Per a la Joana de Llum de Dona

UN MATÍ IDÍLIC,PLE DE LLUM, OBSERVO EL TEU SOMRIURE;

QUE OFEREIXES AL MÓN EN RESPOSTA A LA SEVA CALIDESA

PERÒ NO OBLIDIS QUE TOT PLEGAT ÉS LA SUMA DE MOLTES COSES,

NO TOTES TAN BONIQUES.

SENTIM-NOS AFORTUNATS DE SER TAN JOVES

I AGRAÏM A TOTS ELS ÉSSERS DE LA NATURA

EL SEU ESFORÇ PER CONSTRUIR UN LLOC TAN BELL

A DESGRAD DELS RACONS SÒRDIDS QUE S'HI AMAGUEN

( La fotografia i la inspiració corresponen a "Terciopelo Azul" de David Lynch

Sant Jordi 2011

2011-04-21T10:33:00.000-07:00

No deixa de ser un joc ... Els jocs són per els infants però els adults no hauríem de perdre mai la capacitat de jugar. Saber guanyar, saber perdre i saber respectar les normes, emocionar-nos i riure .Sorprendre'ns i imaginar.
Ha estat un joc curt però ens ha permès descobrir nous blogs, nous blocaires i la possibilitat de barrejar realitat i ficció... que en definitiva per escriure tan se val que sigui una cosa com una altra.
El meu blocaire de Sant Jordi 20011 és Valencià... i sembla que li ha agradat visitar el replà. Benvingut a Blogville :)

Per en David. Que passis un bon dia de Sant Jordi, ple de roses, llibres i música.

Desitjo que t'agradi...

"Hi ha qui invoca els esperits. Jo, en canvi, invoco els cossos. Dices que la suerte no para en tu portal, que lo que Dios te da Dios te lo quita. Es pot ser l'amant d'un home del qual només vols estones robades? Y se que no es tu fuerte pensar en los demás. Anava a trobar-lo els matins abans d'entrar a la feina. Pujava les escales corrents. Només em calia picar lleument al timbre perquè la porta s'obrís d'immediat, com si m'hi estigués esperant, mig adormit, darrere. Dejaste que aquel tipo cantase su canción pero no te pareció bonita. Guardas las carícias en el congelador.

Entre la meva precipitació ansiosa i la seva lenta fruïció trobàvem el ritme comú. Juegas con los hombres a colocado y ganado y mezclas whisky con agua bendita. El meu cos és la meva intel.ligència, la meva cultura. Qui desitja el meu cos m'estima. Qui estima el meu cos em desitja. Aquest és l'únic amor que conec. La resta són romanços. Estan abriendo bares junto a tu corazon.

Després de fer l'amor els ulls se't tornen més foscos i et brilla la pell, com si tinguessis llum sota els porus. Cuentale a tu madre si es que dejas de llorar que hasta las farolas tienen miedo de tu sombra cuando vas a pasear...

La Nàdia ens esperava a casa seva. Parlava i es movia en tota llibertat. I aquesta llibertat l'embellia. Te han visto naufragando y haciendo de faquil,donando sangre a la puerta de misa tragandose las vias del ferrocarril.

La poesia era sempre entre nosaltres. M'estimava a través dels poemes dels altres. Quan anava de viatge, em trucava per donar-me el títol d'un poemari i d'un poema. Jo el buscava, el llegia, i comprenia que ell era amb mi.

Ya no me das pena, señorita.

Pessoa, Kavafis, Char, Michaux, i altres que no coneixia.

El cos és el que comença les històries.

El plaer més gran després de fer l'amor és parlar-ne, escrivia la poetessa Louise Labé al segle XVI. Canvia res que l'autora sigui un personatge fictici?

Ya no me das pena...señorita. Després del Pensador, no vaig poder suportar cap home que no m'ensenyés res.

Ya no me das pena ...señorita...

Ya no me das pena ...señorita..."

Per escoltar la cançó ( no he pogut penjar el video)

Bona diada a tothom!

Els dilluns, Ioga

2011-04-18T15:33:00.001-07:00

Imatge Centre Ioga

Temps per compartir

amb ningú,

només amb tu

( Ja sé que estem a dimarts...però què vols el temps m'ha engolit)

Més pistes:

_ El blocaire a qui he de fer el regal gestiona més d'un blog amb dues temàtiques totalment diferents.

_ No sé si podrà veure el Barça - Madrid el dimecres... ho té pelut!

Roses, llibres i blogs

2011-04-14T15:14:00.000-07:00

Pistes:

- Hi ha similituds entre el meu blog i el seu

- No hi he trobat cap post que parlés de cuina

Primavera

2011-04-10T15:33:00.000-07:00

google

Recolzada

persegueix el somni

que l'ha portat a jeure's,

d'esquena

convidant la imaginació

a entrar per la porta

en forma

de desig

Aquest any sense astènia...

Què en sabem de l'Epilèpsia? ( III )

2011-04-07T14:49:00.000-07:00

L'Epilèpsia es considera una malaltia neurològica no un transtorn mental. En un moment determinat i per diverses causes es presenta un conjunt de descàrregues neuronals desordenades i excessives que s'originen en una part del cervell.

Hi ha una pèrdua temporal de l'activitat conscient ( absència) i/o un canvi en el comportament.

Les absències duren pocs segons i la persona es queda parada, amb els ulls oberts i sense parlar. No cau i en segons torna a recuperar la consciència però no recorda res d'aquest interval de temps. Les absències se les anomena també Petit mal o Epilèpsia menor.

Si hi ha crisi tònica-clònica parlem de Gran mal o Epilèpsia major ( tant si són parcials com totals).

El Petit mal és més comú en la infància (fins als 12 a.) i el Gran mal afecta a totes les edats.

En el Gran mal hi ha una pèrdua de consciència. La persona cau al terra, rígida i se li atura la respiració ( fase tònica) .Segueix la fase clònica (sacceigs musculars incontrolats). En aquesta fase és quan es poden mossegar la llengua i els llavis i presetar incontinència urinària i fecal a més de colpejar-se.

Si es presenta un nou atac sense haver recuperat la consciència es parla " d'estatus epilèptic" i sol ser motiu d'ingrés hospitalari. Si recupera la consciència i presenta un altre atac es parla de convulsions seriades ( normalment no requereix ingrés ).

Després d'una o varies crisis s'entra en una etapa de "coma flàcid": somnolència, cansanci, desorientació i amnèssia ( no recorden què han fet o què estaven fent inclús de dies anteriors, mal de cap i si s'han donat algun cop són conscients del dolor.

Pla posterior a una crisi:

- Repòs

- Cura de les ferides

- Dieta tova

- Analgèsics

Hi ha qui es tanca a casa i en si mateix perquè sofreix càrregues emocionals que solen ser pitjors que la pròpia malaltia. En aquests casos és important un suport psicològic també als familiars més propers. En canvi hi ha qui l'endemà , tot i les nafres, s'arregla, es maquilla i torna a la rutina : a l'escola, a la feina i als amics. És d'admirar les ganes encomanadisses de viure que tenen.

Alguns aclariments i respostes :

- És preferible no posar res a la boca al començament d'una crisis ( mocador, etc) pel risc de luxació de la mandíbula, fractures dentals o ofeg del pacient.

- Si la persona presenta "aura" ( consciència de que li ve una crisi) ella mateixa es posa un mocador i s'asseu o avisa a qui té al costat que es mareja (símptoma que precedeix a la crisi).

- Les convulsions febrils (40ºC) a la infància s'han de consultar sempre per a fer el diagnòstic diferencial amb l'Epilèpsia.

- Una primera crisi, una d'aïllada o única no és sinònim de patir Epilèpsia.

- Per un bon diagnòstic cal fer un EEG ( Electro Encefalo Grama), una TAC cerebral per a descartar un tumor i una RMN, sempre per prescripció del neuròleg.

- Hi ha persones que controlen la malaltia amb un sol fàrmac. N'hi ha que n'han de prendre 2 , 3 o més.

- Es poden treure el carnet de conduir sempre i quan faci 1 anys de l'última crisi i es mediquin, previ informe del neuròleg (segons un RD llei espanyola).

- Les dones embarassades han de consultar el neuròleg per si cal retirar la medicació durant l'embaràs o pautar la menys teratogènica pel fetus.

- L'estrés pot ser un detonant però no el causant de l'Epilèpsia.

- Recomanen ,segons protocol, no ser donants de sang. El mateix que diu que no poden donar els menors de 18 a. o qui pesa menys de 40 kg.

Últimes notícies

Què en sabem de l'Epilèpsia? (I I )

2011-04-02T14:45:00.000-07:00

Les causes de l'Epilèpsia són múltiples i tots estem exposats a patir una crisi en un moment o altre de la nostra vida.

Algunes de les possibles causes poden ser : genètiques, problemes durant l'embaràs, tumors cerebrals, infeccions, traumatismes crani- encefàlics, alcoholisme, etc.

ElP4 és el nom d'un gen del cromosoma 11 el qual van descobrir un grup de científics de la Universitat de Columbia (Nova York ) el passat 2009. Hi va haver ressó a les publicacions mèdiques i científiques i a la premsa una breu pinzellada.

Junt amb altres gens és el responsable de l'Epilèpsia de Roland ( 1 de les 20 classes d'Epilèpsia ) en els nens. Una malaltia que sol aparèixer en la infància (dels 3 als 12 anys ) i que pateix un 2% de la població.

El gen es va aïllar després de fer un estudi genètic amb 32 famílies afectades comparant els resultats amb un total de 255 persones sanes segons va publicar L'Eupean Journal of human genètics.

Tot i que ara s'està treballant a nivell molecular la perspectiva de poder adaptar un millor tractament fa pensar en una millor qualitat de vida per aquests nens i els seus pares. Els estudis van encaminats a buscar la mutació exacta d'aquest gen, causant del transtorn, el qual també podria estar implicat en altres transtorns com el dèficit d'atenció i hiperactivitat.

Actualment els tractaments per l'Epilèpsia són : la cirurgia i els medicaments farmacològics.

Què pot desencadenar una crisi en pacients ja diagnòsticats i amb tractament?

- Estímuls fotoelèctrics ( discoteques)

- Deprivació del son ( dormir poc )

- Consum d'alcohol

- Saltar-se la medicació

Després d'una crisi. Recomanacions :

- Estar al seu costat en la fase d'estupor i desorientació fins que arribi algú que se'n faci càrrec ( familiars, amics, sanitaris )

- Si la crisi no dura més de 5 minuts no cal anar a l'hospital ni d'urgències excepte si la pacient està embarassada.

- Al cap de 24-48 hores o menys la persona torna a fer vida normal

- Les hores posteriors a l'atac se'n diuen de "ressaca" i predomina el mal de cap i un cert alentiment dels reflexos similar a la "ressaca" que pateixen moltes persones afectades de migranya o després d'una ingesta alcohòlica ( la típica borratxera ).

Juliane Heinemann - Do You See Me?

Què en sabem de l'Epilèpsia? ( I )

2011-03-30T09:18:00.000-07:00

google

El passat 26 de març va ser el dia mundial de l'Epilèpsia. Segurament va passar més desaparcebut que el dia 19 ( dia del pare ) o el 14 de febrer ( dia dels enamorats ) o el dia de la mare o el dia del treball.

Tots ells porten adherit el vessant consumista i per tant se celebren d'una altra manera.

Els dies que es refereixen a recordar-nos una "malaltia" són de mal pair sobretot si no ens toca d'aprop.

L'Epilèpsia continua sent una malaltia estigmatitzada. No cal fer escarafalls. És una realitat.

Per desgràcia falta informació. Informació als familiars, al propi afectat/afectada, a les escoles i als llocs de treball.

El pitjor d'una societat que presumeix de moderna, oberta i culta és la conducta d'evitació. El silenci. Allò que no interessa, allò que no dóna beneficis, allò que requereix d'un sobreesforç afegit, allò que és diferent, allò que desconeixem i sobretot allò que ens fa por, ho evitem.

Hi ha un munt de malalties cròniques i per tant de persones amb aquestes malalties.

Una malaltia crònica requereix d'un tractament ben pautat i d'un seguiment per part dels professionals. La responsabilitat immediata és de la persona que l'ha de complir. Les responsabilitats sempre són individuals. Sovint només amb el tractament depèn el que una persona pugui desenvolupar amb autonomia la seva vida.

Les persones amb Epilèpsia no són diferents. Si el tractament funciona no hi ha res que impedeixi fer allò que es proposen.

L'absentisme laboral per migranya és molt més alt que el de les persones amb Epilèpsia. La diferència rau en què la migranya és considerat un símptoma ( mal de cap) i l'Epilèpsia una malaltia. Davant d'una migranya no hem d'actuar i davant d'una crisi epilèptica sí i el problema està en què no sabem com fer-ho.

De la mateixa manera que a les empreses es fan cursos de primers auxilis formant equips de persones en cas d'una emergència també s'hauria d'explicar què fer davant d'una crisi .Per suposat un bon lloc per començar la informació i la formació podrien ser els centres docents. A les escoles i a les universitats es preparen els futurs adults, els pares, els mestres i els empresaris. Considerant que és en l'etapa infantil i l'adolescència quan algunes de les malalties cròniques debuten seria un bon moment per educar en temes de salut ( Diabetes, Epilèpsia, etc.)

Saber què cal fer o no fer davant d'una persona amb una crisi epilèptica pot ajudar i molt a no empitjorar el quadre.

Està a l'abast de tothom i només cal posar-nos-hi.

Què podem fer i què no hem de fer:

- No hem de donar aigua durant les convulsions ni posar cap objecte dintre la boca

- Apartar a la persona afectada de llocs on es pugui fer mal

- Posar-li un coixí o alguna peça de roba sota el cap

- Posar-la de costat per facilitar que respiri bé

- No intentar aturar les convulsions ( no serveix de res)

- Estar al seu costat i esperar que passi la crisi

- Avisar una ambulàcia o un familiar

Una crisi generalment no arriba als 3 minuts però encara que només en duri 1 es fa etern.

És important que les persones afectades :

- Compleixin amb la medicació diària

- Confiïn en el metge especialista

- No prenguin alcohol

- Que ho diguin als amics i a l'entorn on es moguin

- Que dormin les hores que els pertoqui per a funcionar bé

Per saber-ne més www.todosobreepilepsia.com

Del Sud al Nord

2011-03-25T10:21:00.000-07:00

Mentre trepitjava els bassals d'aigua d'una ciutat del sud rumiava com m'agradaven de petita els dies de pluja. Caminar amb aquelles botes negres de goma i ficar els peus dins els bassals que trobava de camí cap a l'escola. Hi anava amb la M. D'anada i de tornada. 4 caminades al dia.

Vam créixer com a germanes. Les dues érem filles úniques gens malcriades ni consentides encara que la fama dels fills únics sigui aquesta.

Al Sud va ploure i molt. La ciutat estava verda i taronja, groga, blava. Les rajoles, els tarongers i el cel esvandits ( ara sembla que allà plou massa...). L'aire fresc d'una puresa intacta sense contaminació ni fums. Les voreres amples, els passeigs i els jardins plens de primavera. Els edificis s'enfilaven cap el cel intuïnt la claror darrere uns núvols grisos però el sol es feia pregar.

Que t'esperin a l'aeroport amb un paraigua gran de color blau i et passegin com una "damiselle"s'agraeix amb el cor, l'expressió i la mirada. Hi ha res més bonic que aquest llenguatge corporal que expressa el que volem dir sense paraules?

Vaig emportar-me el llibre que tenia començat per acabar-lo en algun racó d'un parc quan sortís el sol i així ho vaig fer, al parc de Mª lluïsa envoltada de tarongers. L'amant perillosa de Murakami em neguitejava per la barreja de sentiments abocats en unes ratlles magistralment escrites que resultaven de bon païr sense presses ni horaris.

Mentre l'acabava va passar un home fent footing pel parc i em va preguntar què llegia. Ah! va exclamar jo sóc traductor i em va dir si vivia allà, al sud. No, no ...li vaig dir. I aquest accent? Català, li vaig respondre. Es va allunyar sense aturar-se... M'hagués agradat fer-la petar una estona.

Salerosos, l'Àngels i en Rafa, el primer dia que ens vam trobar em van obsequiar amb un llibre : La gramàtica de l' amor de Rocío Carmona. Casualitat. Només de començar-lo em vaig adonar que en el primer capítol reconeixia noms, argument i passatges. Referències al llibre que just havia acabat d'en Murakami. Un bon senyal per continuar llegint-lo i casualitat també que trepitjant carrers i tasques, esglésies i catedrals al teatre anunciessin : Gramática del deseo de la companyia El mayordomo ,obra escrita per Patricio Pérez. ( sembla que en temes sentimentals no sabem conjugar). Un text amb poesia, amb uns actors amaters i amb una actuació més que digna.

¡ Cuantas acciones escribo!

- tan sólo quiero presentes

que se mezclen con futuros -,

y no los transcribo pasivos,

activos, por siempre activos.

Y conjugo angustiado

que sin acción estoy frio,

que un yo entrega su alma

de amor, de amante, de amigo.

Conjuguemos estos verbos,

¿Quién querrá hacerlo conmigo?

No me'l vaig deixar perdre com tampoc em vaig perdre la xocolata amb xurros i el "salmorejo", les "tortas de camarones" i el bacallà " encebollado".

I amb tren, una mica més cap al Sud una ciutat de cases blanques, de carrers estrets i costeruts, empedrats amb signes del carnestoltes encara cuejant. El mar obert envoltant l'arquitectura, la història i les tradicions. La barreja, que en qualsevol cas, sempre enriqueix.

Flamenco para Traviata, de La Cuadra de Sevilla al teatre Lope de Vega, amb uns preus molt raonables és un exemple d'imaginació i desafiament a l'hora de barrejar òpera, flamenc, ballet i doma.

Amb la M preparem el camí, correu va correu ve, més cap al Nord. Serà després de les municipals perquè s'ensuma que serà alcaldessa del seu poble i necessitarà una setmana per constituir el grup municipal i tota la paperassa. Després uns dies per contemplar els blaus i els verds i establir diàlegs amb el silenci...

Al sur del Sur

2011-03-07T07:20:00.000-08:00

Google

Rafa se sentó a mi lado o yo al suyo.Sin más.La mesa era ovalada y los asistentes al cursillo podíamos vernos las caras. No nos conocíamos. Éramos un grupo venidos a la capital desde diversos puntos de España. Era excitante ir a Madrid de cursillo...

El primer dia pensé que mi cara no podia denotar la inquietud del duermevela nocturno. Pasé mi corrector de ojeras de buena mañana antes de disfrutar de un jugoso desayuno gentileza del hotel donde me hospedaba (bueno la gentileza era de la empresa que nos subvencionaba dicho curso) .

Rafa era joven. Jovencísimo. Salado. Educado y todo un caballero. Me retiraba la silla, me ayudaba a ponerme el abrigo, me llevaba la maleta...

Compartimos cursillo, algún café, más de una charla, algunes apuntes que a mi me sonaban a jeroglíficos y eso que tan sólo se trataba de un programa informático.

Rafa era y es bueno en esta materia. Yo era y soy una ignorante. Él me ayudó en su momento y puntualmente por teléfono cuando me encontré con algún tropiezo.

Cuando no encontraba una palabra en castellano le soltaba una en catalán y se reía y de pasada se comía las letras. Yo afinaba mi oído y le hablaba un castellano catalanizado y cerrado.

Tu acento, me decía te delata. El suyo , andaluz.

Tenía la piel de color del ébano. Muy moreno. De pelo negro, muy negro, rizado..Muy del Sur. Muy guapo. Muy amable. Muy joven...

Le dije que demasiado joven. Y nos reíamos. Nos reímos mucho.

Debimos aprovechar el cursillo porque hemos avanzado mucho desde entonces. Nuevos programas, nuevos códigos y todavía conservamos nuestros puestos de trabajo.

Hemos ido perdiendo el hilo. Alguna fugaz felicitación por Navidad. Todos bien. La distancia ( a veces es el olvido). No siempre. Sabemos donde estamos. Nos acordamos, sin embargo la vida hace su camino. Él es del Sur y yo del Norte. Hubo "feeling". Los dos somos habladores. Nos gusta reir. Hablamos de todo en los dos dias de cursillo en una aula de la Castellana de Madrid.

Hace unos dias le dije ( por correo electrónico) que bajo al sur i me pidió si tengo Facebook... No. No tengo. Lo que tengo es un blog. Yo también me dijo.

I qué escribes, le pregunté? (tonta de mi... todo el mundo escribe lo que le apetece).

De todo un poco me dijo. Intercambiamos direcciones de blog. Normal entre blogueros...Ahora caigo, eso del "feeling"... Algo se cocía sin nosotros saberlo. Los blogueros, esos seres que están hechos de una pasta especial. Se entienden más escribiendo que hablando. Se desvirtualizan y se abrazan como si se conocieran desde siempre.

Casi no recuerdo su cara. Estaré una semana por el sur. Su sur. Me acompañará por las calles por donde pasa cada dia y me descubrirá sus rincones. Yo me dejaré llevar. Me atrevo con un fino i quizás arranco por sevillanas.

Entiende el catalán. Es abierto. No lo dudo.

Será fantástico reencontrarnos después de 17 años.

Va por tí Rafa!

( Segurament si no tingués blog us ho hauria explicat en català però m'ha arribat al cor, això de que tingui blog, i així si li etzibo alguna catalanada no es posarà amb mi :)

Benvinguts Al sur del Sur

Sopar

2011-03-03T09:32:00.000-08:00

Imatge Barbollaire

Mirades

darrere una copa de vi.

Interrogants

que només la nit desvetlla.

Somriures

sortejant la penombra.

Secrets

que Febrer s'emporta.

Abraçades

entre nicks i TU

*****
VI
Frega, lent, amb el dit , la copa on reposa.
L'emoció encesa del matí. Aquesta sang,
que és el tros dels avis i l'esplendor verda de les vinyes
t'ajudarà a saber com va ser la sang dels déus.
Beu, doncs, el dolor en silenci, com una passió que
és buida.
Mira el temps a contrallum. Fixa't com dilata
la vida dels teus morts i te'ls acosta
amb una ombra de plaer als llavis perquè els beguis,
glop a glop, en un pur èxtasi de llum pura.
Francesc Parcerisas

Post ambulant A

2011-02-27T13:49:00.000-08:00

Cafè Sabor - c/Barra de ferro,7 prop del Museu Picasso

Un post a 6 mans. Fet a correcuita sense deixar pas a la imaginació perquè la realitat ens apressava. Pressa per veure'ns, abraçar-nos i viure una nit especial. Així va ser la segona trobada blocaire. Somriures a dojo i bon rotllo. I a peu dret per no perdre el fil...

Aquí teniu doncs aquest post l'inici del qual comença amb un paràgraf del llibre Llei d'estrangeria de M.Forcano.

" La intimitat en una ciutat de vint milions d'habitants és una quimera. Tanmateix sempre algú s'apropia de tu i acaba dient-te:vine...

I acabes anant i descobreixes que hi ha vida fora d'aquell cau en el que hi vivies.

Passejar per carrers plens de gentada desconeguda, sentir l'anonimat, la llibertat... ser lliure, un més entre vint milions de persones. DooMMaster - El blog d'en DooMMasteR

Ei,ei,ei...tornem enrere. Perquè algú t'ha dit "vine". I si algú et diu "vine", estant entre vint milions d'habitants, el cor, segur, segur, et fa un bot. Un bot ben fort i emocionat. Un esglai d'alegria i temor, un esglai prometador ; un inici d'aventura? Un nou cami per explorar?

Qui hi haurà darrere d'aquest suggerent "vine"? Roger - La llanterna Màgica

Tots aquests interrogants et paralitzen, et fan pensar en tu mateix, en tot el teu món, tot el que tens i tot el que et manca.

La crida que et sorprèn pot espantar-te i més perquè sempre és de qui menys et penses que arribaria. Et sorprèn i saps que només et pot portar coses bones. Malgrat totes les pors deixes el cau i et deixes seduir per aquesta crida. Rits - vuit8ena

Els interrogants que tenia quan m'apropava al restaurant. Què passarà? Com seran els blocaires?

La intimitat potser és una quimera, però trobar-nos i conèixer-nos no ho ha estat. Que bé!

Kweilan. Llibres llegits i per llegir

Però ara torno a mirar enrere i veig que fora hi ha la veu feta puta malgirbada. Repeteix :" vine". I hi vaig , amb les butxaques buides, el cap buit i la bufeta plena. La nit és una trampa i només hi podem caure. ELECTA - E-lecta

- Molt bé, ja sóc aquí - li dic amb un got de vi a la mà.

- Doncs jo també sóc aquí - em respon, amb una croqueta als dits.

- Has vingut , al final - em comenta a cau d'orella.

- He vingut, per principis - li responc, acaronant-li el braç.

És evident que aquest és l'inici d'una gran amistat.

I la nit segueix. Impertèrrita, encisadora, amable...

El Veí de dalt ... Un plaer President :)

El petó

2011-02-21T12:50:00.000-08:00

EL PETÓ (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt 1945

Quan es va assabentar de la mort del seu pare li va costar uns dies decidir-se a telefonar-li . Sabia de sobres que aquest fet era una excusa perfecte per sentir la seva veu. Donar el pèsam a una ex-parella després de tants anys de no veure's era despertar molts records sommorts a la memòria i desconeixia com reaccionarien .També sabia de bona font que ara no tenia parella i això encara la feia dubtar més. En el fons hagués preferit que en tingués de parella com ella que estava casada des de feia uns anys. Saber-lo lliure la inquietava. Li havien explicat que havia tingut un munt d'amants i que no tenia fills. Era el tipus d'home un xic bohemi i si havia de ser sincera un vividor. Però, no un vividor d'aprofitar-se dels diners dels altres ni de les dones sinó un vividor de la vida. Havia viatjat molt i havia viscut en diferents països. Treballava quan ho necessitava i deixava de fer-ho quan tenia calers per a seguir viatjant. Parlava idiomes i havia après tota mena d'oficis. Alguns dels seus amors eren d'arreu del món...Amb ella havien estat a París .Un cop. Aquell primer viatge ple de petons nous. És clar que li hagués agradat conèixer Nova York i molts altres llocs.

Després de telefonar-li van quedar per a fer un cafè, un altre dia per dinar i un altre per sopar. Després d'aquest sopar no s'havien tornat a veure mai més.

La cuidadora recull els gots del berenar. El del cafè amb llet o el del suc de fruites.S'adona que la Fina està d'esquena al televisor tot i havent-la deixat de cares asseguda a la cadira de rodes.

Té els ulls fixes al quadre de la paret. El racó preferit de la Fina. S'hi passa les tardes. No parla amb ningú, no li agrada llegir ni mirar la televisió. Té els ulls emboirats i el cap espès. Té dies tranquils i dies més neguitosos.

La seva malaltia ha anat progressant i és difícil mantenir-hi una conversa. Quan parla ho fa de la seva juventut quan encara vivia amb els pares i un germà i una germana. No té cap record dels anys de casada ni de la seva professió. No reconeix els fills ni els néts...

Hi ha dies que somriu amb la mirada perduda, n'hi ha que plora. No pot caminar. No li fa mal res... Menja, dorm i qui sap què li passa pel cap...

Quan la cuidadora li agafa el got de les mans i li eixuga els llavis amb un toballó de paper la Fina somriu i li diu:

- Jo vaig estar a París i recordo qui em va donar el primer petó... Era un "hippi"

La cuidadora pensa que avui la Fina té un bon dia i empenyent la cadira de rodes la torna a posar de cares al televisor perquè es distregui una estona abans de sopar.

És una altra aportació a Relats conjunts

Rellotge d'emocions

2011-02-18T09:52:00.000-08:00

En Raimon treu nou disc. Avui el presenta a Madrid i els dies 18,19 i 20 de març a Barcelona (teatre Tívoli).

A la seva Comunitat Valenciana no li permeten actuar a cap teatre públic just quan ahir TV3 va deixar de veure's al País Valencià. Paradoxes que coicideixen en el temps i que difícilment podrem oblidar.

El DIGUEM NO és més vigent que mai!

**********

Ara que som junts diré el que tu i jo sabem

i que sovint oblidem:Hem vist la por

ser llei per a tots.

Hem vist la sang-que sols fa sang-

ser llei del món.

No,jo dic no,diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam ser pa dels treballadors.

Hem vist tancats a la presó

homes plens de raó.

No,jo dic no,diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.

No,diguem no.Nosaltres no som d'eixe món.
(1963)

Rellotge d'emocions - Raimon 2011

Abstracció

2011-02-16T14:38:00.000-08:00

llddona

Hi ha un moment a la vida , de sobte, que pots fer una abstracció de tu mateix com si sortissis del teu cos i en fossis espectador. No és un fet meditat.

Una successió de moviments alentits desfilen per davant teu. Com et mous, què dius, què fas i com ho fas. Com si un cos visqués dins un altre cos i se'n separés momentàniament i indagués, observés, contemplés...l'altra part. Pot ser només és una fracció de temps que ens porta a ser autocrítics amb nosaltres mateixos. És allò de mirar-te des de fora. A distància...

Adonar-te que com a ésser únic i individual ets la suma de tu i les teves circumstàncies (decisions i vivències ) i tens la possibilitat de veure't amb els teus ulls fora del teu cos, sense condicionants. Un estar fora del temps dins el temps. I fet un cop ho pots fer amb més assiduïtat: caminar unes passes rere teu i picar l'ullet, somriure o morir-te literalment de vergonya.

En aquest espai de temps ets capaç d'identificar sentiments semblants i diferents alhora de tota l'amalgama de sentiments viscuts. I t'adones que canviem però de fet no canviem tant.

Interioritzem una part que desconeixíem de nosaltres. L'aïllem, per fràgil que sigui, ja que ens pertany encara que dins la lògica del raonament sigui un procés del tot irracional.

I entens que hi ha qui pot arribar a sublimar aquests instants per poder pujar un esglaó més cap a la saviesa, el coneixement i la bellesa.

Aquest és el post 301, el maig farà 5 anys que camino per aquets vorals , el compte enrera ha començat... Estic preparada per fer el camí... I estic emocionada!

Cuina lleugera (3)

2011-02-10T09:52:00.000-08:00

Imatge Llddona

Poca feina. Poques calories.Nutritiva. Gustosa. I també s'hi pot sucar pa...

Cocotxes amb cloïses, pèsols i espàrrecs verds

Els pèsols i els espàrrecs verds cuinats al vapor.Posem uns alls enters i marcats a la cassola amb oli d'oliva i els hi donem uns tombs , sense que rossegin gaire. Hi afegim les cocotxes i anem remenant la cassola perquè deixin anar la gelatina i s'emulsioni amb l'oli. Hi afegim les cloïses perquè s'obrin i hi afegim els pèsols, els espàrrecs i un rajet de vi blanc. Una mica de julivert i llestos.

Per els qui no prenguin alcohol o estiguin a dieta la casa Torres ha comercialitzat un vi blanc que no puja al cap i porta menys calories (buides, que en diuen els endocrinòlegs). També és d'agrair.

Bon profit i bon cap de setmana a tothom!

Cuina lleugera (1)

Cuina lleugera (2)

Cita

2011-02-05T15:10:00.000-08:00

Imatge Llddona

"Quan escoltis un so senzillament posa atenció en l'experiència d'escoltar. Res més que això. No et facis cap pel.lícula mental. Cap concepte. Cap diàleg interior sobre el tema. Només els sons. La realitat és elegantment senzilla i sense floritures. Quan escoltis un so estigues atent al procés d'escoltar "

Tret de l'Art de la meditació - Mathieu Ricard

Cançó de cuna - Mine Kawakami

Hivern blau

2011-02-02T11:59:00.000-08:00

Imatge Llddona

És la penombra de l’habitació que desdibuixa els contorns. De dia, darrere la persiana, el mar és un trencaclosques de tons blavosos i d’escuma blanca. La tramuntana fa trontollar els tendals. A l’hivern, prop del mar, t’envaeix una solitud volguda. No necessites res que et distregui. Hi vas i prou. Alguna cosa t'hi apropa. Veus les gavines voleiant als terrats. Soles. No necesiten ningú per resseguir les finestres buides. Ignoren que darrera una d’elles algú les observa envejant el seu vol i la seva llibertat.T’hi estaries tot el dia contemplant l’immensitat, el soroll de les ones i les gavines si no fos per l'anhel d'una dolça carícia sota un cobrallit blau.

El mundo en una botella

2011-01-29T14:48:00.000-08:00

El cap de setmana passat me'l vaig passar atrapada/enganxada a un llibre. Un llibre d'un company blogaire. El protagonista també està atrapat. En una ampolla. L'ampolla és la metàfora del seu món. Hi ha persones atrapades en"gàbies d'or". N'hi ha d'altres enganxades a algú, totalment depenents.

El mundo en una botella és la història d'un perruquer. Un noi que li agrada la feina que fa,que es relaciona amb els veïns que van a tallar-se els cabells. Té amics i parella.

Les escenes són tan qüotidianes que és fàcil veure'n les imatges i seguir les vides d'uns i altres.

Un llibre que es llegeix de la mà del protagonista- l'Unai - que et permet ser espectador del seu dia a dia. T'emociones, pateixes i reflexiones al voltant de temes que ens toquen a tots d'una manera o altra : la violència de gènere, la convivència, l'amistat, l'amor, la dependència, l'enveja , la feina...

I de la seva lectura en treiem unes màximes: " Es mor per amor i també es mata ( per amor?).

L'amistat és un bé que escasseja.

Juga a fons les cartes que la vida t'ha repartit"(Juan Gracia Armendáriz -escriptor)

El mundo en una botella

Frederic Mayol

Ed. Odisea

Roba estesa

2011-01-24T08:01:00.000-08:00

Santa Cruz de la Serós ( Aragó)

En l'època en que vivim estendre la roba de cara al carrer està mal vist. Per això descobrir estenedors ens ofereix la possibilitat de visualitzar com vestim per dins i per fora sense en cap cas vulnerar la privacitat , només captar allò que veiem quan hi passem aprop.

Veus

2011-01-19T14:32:00.000-08:00

N'hi ha que ens acompanyen des de fa molts anys. Algunes les identifiquem amb un moment o lloc concret de la nostra vida. Altres ens passen desaparcebudes. No hi connectem. No se'ns enganxen.

Descobrir-ne de noves em fa pensar si d'aquí a uns anys formaran part de mi o hauran estat passants. Un tast i prou.

M'adono que les que vaig descobrint tenen trets comuns: un punt de jazz, de folk, de romanticisme i melòdiques però també amb una força que neix de dins. Unes veus modulades acompanyades d'uns instruments que alhora són protagonistes individuals. L'arpa, el Hang, el piano no ofeguen la veu i la veu casa bé amb ells sense esdevenir l'únic que se sent. Veus sobretot femenines, fràgils però contundents. Una explossió de sentiments i sens dubte un festival pels sentits.

Quan arribo a casa prefereixo la clàssica, a la cuina les últimes adquisicions i per llegir qualsevol música en el llindar del silenci.

Me'n dieu algunes que us agraden?

Bon cap de setmana!

El blog del dia

2011-01-17T15:24:00.000-08:00

Ahir Llum de dona va ser el blog del dia al 3cat24.cat. Una sorpresa quan faltaven uns minuts per les 12 de la nit.

Em va fer molta il.lusió però alhora m'agrada mantenir un cert anonimat i no sortir gaire del veïnat ja m'està bé.

Gràcies Veí

Una rutina diferent

2011-01-14T12:23:00.000-08:00

Imatge Llddona

Durant el Pont de la Puríssima vaig tenir temps (considerant que he treballat els festius de desembre) de fer un pessebre a sobre un radiador i un altre a l'entrada. El neixament a la cova i el caganer només d'obrir la porta i els Reis, els pastors, les ovelles i l'aviram al passadís com si vinguessin de lluny.

Un altre neixament més gran de guix pintat en un racó del menjador fet en un taller nadalenc pels nois de casa quan, per vacances escolars de fa uns anys aprofitaven unes hores . Una ponsètia daurada de plàstic, que fa temps que dura i dóna llum al moble negre amb les seves fulles de purpurina. Una bola que penja del separador del menjador farcida de simbombes i panderetes i cau sobre una làmpara groga.

Cinc portàtils per tot arreu de la casa. Ara carregant-se, ara escoltant música, baixant pel.lícules i videos, descansant a sobre una taula, a sobre un llit, a la cuina... Muntanyes de roba de talles L,Xl,XXL, M i S. Un aiguabarreig de píndoles de colors, de xarops mucolítics i d'antitèrmics. Olor d'eucaliptus i de compota de poma amb canyella.

La cuina oberta 24 hores al dia. Sabatilles esportives, xandalls i sudaderes caminant per tots els racons de la casa. La rentadora fent aigües i el tècnic enlloc.

Tardes amb llum groga. Música de fons. Conversa de vacances. Una Kir Royal i un llibre. Batallant per trobar la paraula exacte, construint frases d'aprenet d'un idioma que no és el nostre. Procurant que senti l'escalfor de casa lluny de la seva. Passejos de dia i de nit.

- Mi madre también se llama Joanna..."

- Do you miss she?

I tant que l'enyora!

Ha provat el rostit, els canelons i l'escudella i carn d'olla, la truita de patates... Ha vist la mostra de pessebres i la cavalgada de Reis. Hem parlat de Catalunya i del català. Del per què de tot plegat.

Discret, educat, agraït...

No sé fins quan es quedarà...

No sé si s'haurà ( se sent bé)...Si...

S'ha matriculat i ja ha començat les classes d'alemany. Farà el segon semestre d'Empresarials a la Universitat ,té equip de bàsquet i busca feina...

És evident que quan viatges t'emportes algun record del lloc on visites. Aquest cop el record ha vingut amb dues maletes...

Jo ja m'ho vaig olorar.

Quietud

2011-01-09T07:57:00.000-08:00

Imatge Llddona

Va molt bé regalar-se temps de silenci....

Més que escoltar, t'escoltes

Bon Any 2011

2011-01-04T14:44:00.001-08:00

La llum convida

a la nit a entrar.

Foc d'abraçades

La cara de Barcelona

2010-12-27T14:32:00.000-08:00

Roy Lichtenstein,1992

De tant en tant és com un senyal.Es dispara l'alarma. Agafa el telèfon i la truca. Té ganes de veure-la. Agafa festa de la feina i puja al primer tren del matí.Lllegeix el diari. Esmorza a Barcelona. Passeja amunt i avall en l'anonimat més absolut i se la imagina empolaïnant-se per ell.

Confia que haurà deixat de fumar i que ,per exigències del guió, portarà els cabells més curts o se'ls haurà deixat créixer i lluirà una melena mig llarga.Després sap que agafarà el metro i l'autobús i es trobaran a la porta d'un restaurant. Ell hi anirà caminant omplint el cos amb els colors dels aparadors i fruïnt per endavant de la llarga conversa que els espera.

Saben que el temps passa molt de pressa i per això intenten aturar-lo barrejant el que van viure, el que viuen i imaginant un futur incert però no del tot .No es donaran per vençuts i aprofitaran aquestes estones per contagiar-se d'energia, de vitalitat... Poques vegades el desànim es transmet pel fil telefònic. Poques converses acaben en silenci.

De tornada en el el tren és incapaç de concentrar-se en res més que no sigui la cara d'ella. Avui estava especialment atractiva amb perruca i barret.

Sap que el continuarà esperant,a Barcelona, amb els llavis pintats de vermell, la cara pàl.lida, el cabell esbullat i amb el cor gran com un guarda-robes.

Així és ella.

És una altra proposta de Relats Conjunts

Finestres

2010-12-21T10:22:00.000-08:00

Imatge de la Violette

He obert un pam el porticó amb una bufanda de llana gruixuda al coll i un gorro per tapar-me les orelles. No és precisament una nit com la de Sant Joan que no cal dur gaire res. La nit és freda com ha de ser. Al nostre veïnat hi ha rebombori, atrafagats preparant la nit de Nadal i qui més qui menys dedicar una estona a penjar un post .

És fantàstic obrir la finestra i saber que en les altres finestres hi ha vida. He passejat la mirada intentant endevinar què si cou darrere les cortines. El cel obert fa olor - els que cuinen-, se sent música -les melodies es confonen-, algun llibre agafa el vol - les paraules s'escriuen sobre els núvols-.

Hi ha qui ha fet les maletes i ens ha adelantat l'escapada. Veurem fotos de paisatges blancs.

Poso un altre tió al foc. M'he de posar guants si surto de nou a la finestra...

Endevino més llars. Algunes amb quitxalla, d'altres amb gent gran. Amors que s'estrenen. Absències que ens retornen a una època en la que ho teníem tot i no ens faltava ningú. Hi ha alguna finestra sense llum, amb els porticons tancats. No passarà la nit al veïnat.

Si fos una fada i pogués agafar el vol passaria per casa vostra. Us demanaria un pols de sal, una xicra de pebre, un all...

Us imagino uns amb corbata, altres amb barret, polaines, esperdenyes i davantals...

Heu de vigilar que no se us cremi res...

No feu gaire soroll. Guardeu talons, vestits vermells i espantavelles per la nit de Cap d'Any.

Avui pau.

Tanco la finestra i m'arrecero vora el foc. Els desitjos no es diuen. Es pensen i es guarden.

Que passeu una Bona Nit!

Annie Lennox

Cuina i Filosofia

2010-12-11T15:07:00.000-08:00

... I primavera.

Em preguntes per què compro arròs i flors? Doncs arròs per viure i flors per tenir un motiu per viure.
Dita popular atribuïda a Confuci.

Cuinar aliments i cultivar idees. Tanmateix ens nodrim d'uns i altres. De fet amb l'estómac buit és impossible filosofar (sense menjar no es pot pensar - Descartes). I quan dic "filosofar" no em refereixo només a la Filosofia com a disciplina sinó en el fet de raonar. Per tant pensem, fruïm i creem (d'una manera artística) a partir de la necessitat que tenim d'anar més enllà un cop hem satisfet les necessitats bàsiques, entre elles les de saciar la gana ( la qual no desapareix un cop hem menjat. S'adorm fins el proper despertar).

La cuina- l'art de condimentar i preparar els aliments- és una font inesgotable de sensacions. I la Filosofia - l'art de cultivar els pensaments i aprendre a sublimar-los.

A través dels procesos biològics i metabòlics , la sinapsi neuronal necessita glucosa perquè sigui efectiva. I la glucosa prové del fraccionament de cadenes més complexes (H de C) que es troben als aliments.

Parlar de cuina i filosofia no és cap disbarat i relacionar-ho tampoc.

La cuina és filosofia? o es pot filosofar tot cuinant?

"La cocina del pensamiento de Josep Muñoz Redón - Ed.RDA" és un llibre de filosofia i de receptes. Tant en el pensar com en el cuinar el resultat prové de l'aplicació d'un mètode. El filòsof cuina idees i el cuiner aliments.

Un llibre diferent. Curiós. En cada capítol ,la vida i pensament d'un clàssic, una recepta que li agradava al personatge de referència i un enigma perquè no se'ns rovelli l'intel.lecte. Penso que si es recomanés a les classes de Filosofia l'assignatura es faria més digerible.

Va obtenir el premi Sent Soví 2004.

Diu el pròleg del llibre que : " La gastronomia és l'art de condimentar els aliments per produir felicitat, que la filosofia és l'enginy de cuinar idees per obtenir respostes, que l'erotisme no és altra cosa que amanir bé l'amor, i que els procediments són determinants a l'hora d'estimar, pensar i menjar".

L'autor recull en dues-centes pàgines les habilitats de pensament d'un assortit grup de filòsofs, adobades amb els seus hàbits alimentaris i, en alguns casos, també amb les seves preferències eròtiques.

Voltaire esmorzava ostres amb xampany. El plat preferit de Kant era el rosbif. La Mettrie deia :Beu, menja, dorm ,ronca i somia i, si algun cop penses, que sigui entre copa i copa.

Heidegger- Quan ja no marxa res,un mateix s'ha de posar en camí... (res més actual)

Teatre de nit

2010-12-04T14:43:00.001-08:00

imatge llddona

Sortir a sopar és un esdeveniment social que, per segons quins ulls, pot arribar a ser un magnífic guió per a una novel.la , una obra de teatre o de cinema. Només requereix d'una certa capacitat d'observació. No perdre's els detalls, les formes, els moviments...

Intento ser discreta però reconec que no puc evitar captar detalls que per altres persones poden passar desapercebuts.

M'agrada escollir una taula que em permeti una perspectiva de la sala. Un racó on sense moure el cap pugui, amb un cop d'ull, veure l'entorn.

Escanejo les taules, el servei i l'ornamentació del lloc:quadres, cortines, il.luminació, el planxat de les estovalles, la qualitat de les cadires ( des d'aquí reclamo les de balca), les finestres i l'exterior si s'escau.

Em molesten els llocs sorollosos que impedeixen una conversa íntima. És un plaer conversar i no sentir les converses dels altres.

Em fixo en detalls superficials. És evident que no són dades per un estudi sociològic però si es fés potser sí s'en treurien algunes conclusions.

Els àpats de feina es guarden per a l'hora del dinar. El sopar s'associa més a l'esbarjo, al relax, al gust i l'amor.

Em fixo per exemple en els cabells. Uns cabells nets, brillants i cuidats són sinònim d'una certa coqueteria i d'una sensació de seguretat per la pròpia persona i un bonic regal per l'acompanyant.

Em fixo amb els grups de les taules. Les parelles, els amics, els familiars, els companys de feina.

És fàcil endevinar qui hi ha a cada taula i és fàcil equivocar-se. Hi ha parelles parelles. Hi ha parelles d'una nit. Hi ha parelles d'amics. Hi ha taules d'amics sense parelles.

Miro les mans. Com es mouen amb els coberts, com agafen la copa, si toquen exageradament els cabells, si en un moment determinat s'allarguen i es troben amb unes altres mans. Hi ha mans fines, polides, gens abarrotades i mans de colors estridents i sorolloses. Mans amb dol, mans que han treballat molt, amb feines feixugues, però arreglades i que fan goig.

No em fixo tants en la vestimenta. Reconec que es pot anar amb uns texans i una camisa blanca i estar radiant i vestir de Yves Sant Laurent i semblar un espantaocells.

Hi ha altres variants , a part d'anar a la moda, que vesteixen a una persona. Hi ha qualitats que traspassen més enllà del vestit . Hi ha maneres de fer, mirades, gestos que ens atrauen per la seva senzillesa i harmonia.

Hi ha mirades furtives que et roben un tros de tu.

Beautiful Tango

2010-11-23T14:52:00.000-08:00

Hindi Zahra

"Gairabé tots els nus són autoprojeccions, treballo amb amigues no amb models professionals i les fotografio com m'agradaria fotografiar-me... " Flor Garduño

La cuina fa olor de te amb préssec i la música em persegueix. .

Raviolis de xocolata

2010-11-21T10:51:00.000-08:00

Unes postres diferents. Atrevides. Per combinar amb fruites, nata , iogurt, fruites seques, un rajolí de licor o un polsim de sucre glacé.

La casa italiana Rana ha tret uns raviolis farcits de xocolata i en menys de cinc minuts pots muntar unes prostres boníssimes.

Potser per aquest Nadal?

Amb què els combinaríeu?

La meva proposta:

Sopa de iogurt amb raviolis de xocolata i panses de Corint

Preparació:

Bulliu els raviolis 2 minuts amb aigua, retireu-los i passeu-los per una paella amb una nou de margarina i les panses.Volta i volta.

Passar pel túrmix els iogurts amb una cullerada de melmelada al vostre gust o només iogurt sol i ho posem en un vol. Hi afegim els raviolis i ja ho podem servir. Si es fa al moment s'aprecia el contrast fred del iogurt i els raviolis calents, un pèl cruixents.

Bon profit !

Estació Espacial Internacional ( ISS )

2010-11-17T07:05:00.000-08:00

Tot anava tal com estava previst. Ja faltava menys per la data esperada. Estava tan il.lusionada que no podia dormir. Que fàcil això de viatjar per internet!

La vida té aquests girs inesperats. Cobrar una herència d'una tia de la mare va ser dit i fet .El notari li havia entregat també una capsa amb les pertinences de la tia llunyana i a dins hi havia la fotografia de la seva mare quan era molt jove llegint aquella carta del qui seria més tard el seu pare . I pocs dies després trobar aquella finestreta a internet :" Reservi el seu viatge espacial pel 2011". Això era a la cantonada. Sí havia fet tots els tràmits ràpidament. Només calia anar obrint finestretes i anar posant dates i números (la data de naixement, el DNI...fins arribar als dígits del compte corrent on uns quants mils d'euros estaven encara calents).

Hi entrava de nit a la finestreta quan els de casa ja dormien. Ella necessitava airejar-se i aquella sortida li va donar tot el que necessitava.Un viatge que poques persones al món s'ho podien permetre. Anar a l'espai amb una nau i contemplar la Terra de lluny i la Lluna de més a prop.

Els de casa no en sabien res. Ja s'ho trobarien. Ella necessitava unes vacances i aquesta era la seva oportunitat. N'estava cansada de planxar, netejar i cuinar mentre la penya vivia com reietons. Feia temps que els ho deia :"Agafaré les maletes i marxaré sola una temporada ben lluny " i tots reien..." Sempre dius el mateix i mai ho fas..."

Però ara , ara era la seva i aquest somni el tenia ben a prop.

Ves quina tripulació hi hauria, pensava. Astronautes, allò que s'anomena astronautes només els havia vist per la "tele" però aviat els tindria de companys. Ella seria una clienta VIP i ells els seus servidors. És el que té de recompensa haver treballat tant per la penya de casa. El marit encastat al sofà mirant futbol dia sí dia també i els tres "ni-ni" que vivien del "cuento". Aviat s'adonarien del que havien perdut...

Tenia la documentació a punt. Poca roba i poc de tot. Allà a Cabo Kennedy l'hi donarien el vestit i les meravelloses pastilles que substituirien els menjars. Quina glòria no haver de cuinar!

- Pareeeeeeeeeeeeeee

- Quèèèèèèèèe`

- La mare parla sola...

- Té una mica de febre i s'ha estirat al llit...

- Nooooooo. Està dreta sobre el llit i diu que camina sense gravetat i que la sensació és fantàstica...

- No es deu haver pres la pastilla blava que li he dit... aquella que serveix una mica per a tot... L'A...l'Antalgin coi!

- Pareeeeee....es fotrà de lloros la mare. Fa l'avió sobre el llit...

- Casum l'olla. Li deu haver pujat la febre...

- Pareeeeeeeeeeeeee....Hi ha un reguitzell de pastilles blaves escampades sobre la teva tauleta de nit i no són Antalgin

- Com que no?

- Noooooooo pare, són les teves pastilles blaves...

És una altre proposta de Relats Conjunts

He recuperat...

2010-11-14T14:15:00.000-08:00

No cal anar gaire lluny per aïllar-nos. És fàcil fugir enmig d'una lectura i restar immòbil a casa.

Aïllar-nos a través de la música i deixar-nos portar per un ritme que vagi d'acord amb el nostre estat d'ànim.

Caminar i estar pendent de les nostres passes, del cruixir de les fulles, del batec galopant.

Hi ha qui pinta. S'aïlla en el seu món al cuarto del costat.Obre la finestra i deixa volar la seva imaginació en cada pinzellada.

Diuen dels artistes que són persones solitàries, que viuen en el seu món... I els "no artistes" també podem tenir el nostre espai.

Hi ha una realitat que desconeixem de cadascú.El nostre món més íntim, la nostra bombolla personal. El racó on el brugit del pensament s'atura. Un lloc on la ment descansa.

No ens cal un silenci absolut sinó trobar el punt de desconnexió de tot allò qüotidià. Hi ha sorolls que hem interioritzat com a familiars. Sorolls que ens fan estar atents fins que aconseguim ignorar-los.

Quan ens centrem en allò que ens desperta interés som capaços d'aïllar-nos de tot i de tothom.

He recuperat, en una tarda d'aïllament, els vinils (els LP i els discs petits) i el tocadiscs i tot absolutament tot funciona.

Soterrats i endreçats, aïllats de la vida moderna i postergats en un altell d'un armari vivien en un silenci imposat... Sort de no vendre'ls.

Hi ha somnis tancats dins de cada caràtula i records que s'han despertat just en el moment que el fibló de l'agulla s'ha passejat per la superfície llisa, negra i brillant del vinil.

El tacte més semblant a una pell satinada...

Temps

2010-11-08T14:27:00.000-08:00

Cotlliure

Les hores al mar

testimoni d'embarrancs.

T'espero al banc

Gentilesa de Fanal Blau

Primavera a la tardor

2010-11-04T15:42:00.000-07:00

Llddona

No només és el temps, o sí. Al cos la sensació és semblant. No fa fred i a les sis és fosc. A casa ho tinc tot obert fins que s'amaga el sol. Sembla que despunti l'estiu en comptes de l'hivern. Els colors clars encara fan de bon portar. Les botes i les bufandes esperen. Porto els guants i un fulard al bolso per si es gira el temps. Passejo pels carrers endreçats. No és tard però tothom s'arrecera abans. M'aturo davant del BesCuit. Encara tenen obert. Fullejo una revista i prenc una xocolata tèbia. Un grup de joves sopen entrepans de llom amb formatge. Els cambrers recullen...

El parc que hi ha a prop de casa sembla un jardí encantat. Els bancs es miren els uns als altres. Quiets. De sota surt una llum de color verd. Els arbres semblen fantasmes. Quiets. Aprofito per creuar el parc. No tinc por.No crec que amb aquesta nit tan serena s'hi amagui ningú. Sento les meves passes ressonant sobre la passera de fusta. Clic-clac,clic-clac i sento la primavera al cos. Surto de veure un documental sobre el Xile de Pinochet, "El Jutge i el General" . La barbàrie dels assassinats i l'honestedat dels qui van investigar-ho. M'he relaxat amb el confort de la sala.Un petit auditori sumament còmode i ben sonoritzat. M'agraden els dijous i encara més els divendres. Demà ioga, dissabte piscina i diumenge dinar amb la mare. No sé si és bo anar tan programada però sembla que a la tardor i a l'hivern els horaris són més rígids i a la primavera i a l'estiu més flexibles. En tot cas aquesta bonança de temps es deu a "l'estiuet de Sant Martí" que d'aquí a res ja hi serem. I sí deu ser això aquesta mena de trasbals...

El Juez & El General

Temptació

2010-11-02T15:18:00.000-07:00

Corall

2010-10-28T11:31:00.000-07:00

Roig i corall

Tons pujats a la pell.

Petons estampats

Petons estampats

dels llavis a la pell

invisibles i eterns

Carme

Petonets escrits

amb agulla d'estima.

Realitat viu

Anton

Roig

Rodó

Reixeta

Alyebard

Sensualitat a la pell,

sensualitat al cor,

aromes de carmí a la pell.

Núria

Vermell de boixets

Sensualitat extrema.

Petons a la pell

Fanal Blau

De tornada...

2010-10-25T14:24:00.000-07:00

Imatges Llddona

Des del marc de la finestra em fa l'efecte que l'espai s'engrandeix i que el temps s'allarga.És la diferència d'anar amb horaris o sense.

la boira matinal deixa pas a la lluminossitat d'un paisatge tenyit de tardor. Em deixo empapar per l'aire fred i net del Pirineu Aragonès.Els primers jugadors de golf estrenen l'herba recent aplanada. Al fons el fum de les fàbriques de Sabiñánigo es barreja amb algun núvol baix.

El dia és llarg. Temps de sobres. Ens calcem les botes de muntanya, preparem la motxilla i cerquem una ruta. Un GR o un PR, de 2,3 0 4 hores. És agradable respirar, caminar, escoltar el soroll de l'aigua als barrancs o contemplar un saltant. Un esquirol s'apropa mentre fem una queixalada. Esporuguit s'enfila a un arbre.

A Sardàs l'alcalde , un professor d'anglès d'Escòcia afincat al poble des de fa més de 30 anys, ens fa de guia improvisat. Ha restaurat un taller de forja on els veïns s'hi acosten per a fer alguna cosa per la casa.També arregla el jardí del cementiri, dóna classes d'anglès i com a curiositat ens explica que ha instaurat al poble , junt amb una amiga anglesa que va treballar en un càmping de Mont Roig del Camp, la festa de la calçotada. Parlem de l'olor dels calçots i de la salsa romesco. Ensalivem només de pensar-hi. La salsa l'ha fa el metge del poble el qual té com a hoby la cuina. Si està ben feta s'acaba el pa, ens diu...

A Lanuza una veïna ens ven loteria de Nadal i ens explica que els xais que veiem com pedretes al vessant del pantà són d'ells. Que venen el xai a 8 euros el quilo i que a l'hivern marxen a Osca. L'hivern sota Sallent del Gállego és cru. La neu i el fred són els amos del poble. És massa avorrit viure-hi a l'hivern, ens diu... I afegeix que fer de pastors és dur...No pots descuidar els animals ni el dia que et cases...

Baixant de Biescas, després de perdre'ns per una pista forestal, descobrim el Mesón del Molino, a Escuer. Són les 4 passades i el que tenim és fam. Un menjador petit, cuidat i acollidor. Per una de les finestres entra el sol que escalfa el local. L'amo cuina per nosaltres. És un regal després de més de 4 hores de caminada entre pins on l'obaga ens ha enfredolit el cos.

A Panticosa el balneari, l'hotel i el casino estan tancats. Un complexe fantasmagòric.L'especulació immobiliaria a l'Aragó està ben extesa.Als petits pobles és ben evident.La pujada és costeruda i el vent talla com un ganivet esmolat.

L'estació modernista de Canfranc amb el túnel que dóna a França està fora de servei. Només hi ha trens fins a Saragossa. A prop l'accés fronterer per carretera passa pel port de Somport.

De nit torna la calma. El silenci esdevé un bàlsam pel cos.Hi ha temps per llegir, per veure com a poc a poc la claror s'esmorteeix. Hi ha poc turisme aquest octubre. És impossible no brindar amb una copa de vi del Samontano. Una sopa de bolets i crema de castanyes insultanment aromàtica d'un color marronós ens apropa les olors de bosc.

Al canal Plus fan el Barça però algú se'ls ha emportat el comandament a distància...No hi ha partit. Som els únics catalans. Sabem que a la cuina hi ha una ràdio. Ens ho confessa en Mariano, un jove cambrer que és del Barça. 2 a 1, el dissabte. Guanya. Ja en tenim prou.

Preparem la tornada. El temps s'ha allargat en aquest impàs cap a l'hivern. Arriben els dies curts i encongits atepeïts d'horaris però les fotos serveixen de finestra per on reviure els records.

Fa una setmana que ja treballo però no m'han deixat respirar. He de posar-me al dia. Felicitar als premiats dels C@ts,preparar la HV i escriure el RC.Fora mandra :)

Vacances de tardor

2010-10-10T15:54:00.000-07:00

Imatge Llddona

Un lloc

Només per descansar

Amb els estris de trekking

Sense connexions

Estones de silenci

Temps per perdre

Moments de conversa

Amb qui sempre m'acompanya

Nits amb espelmes

Amb TU

Marc Durandeau - DONA

SARA

2010-10-05T08:02:00.000-07:00

La Sara és una dona de 50 anys. Visible. Treballa d'intèrpret. Independent. Soltera. No té fills. Té amistats i vida social. Va tenir una relació amb en Fréderic però la gelosia d'ell va fer que es trenqués la vida en comú. Una bofetada, no... dues i n'hi va haver prou. Mai més , es va dir.

La Sara parla idiomes. Fa traduccions literàries. Li agrada vestir bé. Fa esport i manté un cos proporcionat. Viu en un àtic heretat de la seva mare i totalment restaurat amb una gran terrassa plena d'hortènsies de colors.

Es guanya bé la vida. Li agrada la feina que fa i no li fa res passar-hi hores. Té un magnífic company de feina, el Marc, amb el qual comparteix confidències de les seves respectives vides personals. Un amic de veritat.

La Sara,un dia tot llegint el periòdic,passa de reüll per la secció de contactes i sí per què no? Un caprici me'l puc permetre. Un sol cop. Un gust pel cos... per què he de privar-me'n? I s'ho repeteix per creure-s'ho.

Decideix trucar al jove de l'anunci. Un gigoló de 25 anys... un estudiant universitari que presta el seu cos a canvi de diners, per pagar-se els estudis. Un professional del sexe. Algú desconegut per a fer gaudir la Sara. Un regal. Com qui decideix comprar-se una capseta de bombons, fer-la embolicar i endur-se-la a casa amb el desig latent. Desembolicar-la i assaborir amb calma les xocolatines rodones i quadrades farcides de praliné i en alguns casos d'alguna substància més potent, algun destil.lat barrejat amb una cirera endolcida, toba i cruixent que es desfà a la boca mentre els vapors etíl.lics amaren el cos i ennuvolen la ment. Un regal dolç com la llengua del Gabriel que,com ningú, se la menja a llepades i ella s'hi entrega com no ho havia fet mai.

I a poc a poc el necessita més fins que el centre de la seva vida és ell i ningú més. La Sara se n'enamora. Deixa les amistats i el treball. Viu i es desviu per en Gabriel . La Sara beu i s'emborratxa cada nit o cada dues nits. En Gabriel compleix amb ella i amb les altres clientes. Li diu que estudia i que va a la universitat i que no pot amb tot. Per això de tant en tant es fa una ratlla o dues i n'hi dóna a provar ,a la Sara, que també així tot es veu i es porta més suaument.

La Sara comença a ser invisible, s'empetiteix. La Sara aguanta, calla i no diu res. No truca als amics o els engega quan l'alerten. La Sara es diverteix de nit i dorm i (sobre)viu de dia. L'àtic esdevé un prostíbul on la Sara és l'atracció. la dona madura que manté el seu jove amant.

La seva economia minva. La seva salut se'n ressenteix. Esclava del plaer, del sexe i de la mentida.

Una novel.la on predomina el retrat psicològic dels personatges. L'autor els despulla de cos i ànima. La temàtica eròtica és el contrapunt entre la delícia i l'amargor. Una barreja de sentiments nobles i vertaders en front de la buidor, la manca de principis i la rebel.lió de persones que no estimen a ningú.

La misèria de la solitud i dels diners com a únic eix per (sobre)viure. La necessitat d'afecte de la Sara i la mancança en la infància d'ell. Es sobredimensiona el plaer fins a posar al límit la resistència dels personatges.

Un retrat angoixant d'una llibertat plena de límits.

Escrita en segona persona l'autor juga amb els primers plans i amb les reflexions dels protagonistes la qual cosa fa que ens els acosti amb tot el seu patiment. Sense voler-ho esdevenim jutges del comportament humà. De fons les cançons d'Edit Phiaf... i al.lusions freqüents a la novel.la L'home sense atributs ( R.Musil),llibre que la Sara tradueix i que en certa manera és el desencadenant de la seva decisió.

SARA La dona sense atributs Ed.bromera

Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida 2009

Carles Cortés

Transparència

2010-09-28T14:37:00.000-07:00

Imatge Llddona

Sota una pell

n'endevines una altra.

Tímidament palpes...

Nit de poetes i veus celestials

2010-09-19T11:22:00.000-07:00

Divendres la pluja no va aturar La Nit de Poetes perquè res no fa silenciar la paraula. Enmig dels trons i llampecs, l'endemà dels premis Prudenci i Bertrana , els poetes d'avui i de sempre van recitar allò que tan bé saben dir amb frases curtes. Versos en català i en portuguès. Pessoa. Un homenatge teatralitzat a Carles Fages de Climent .Les joves poetes guanyadores del XXX Jocs Florals i literaris de Girona i menció com no a les noves tecnologies.
S'em van obrir els ulls amb una mena de complicitat amb el poeta i he manllevat el vers per vosaltres...

Google Street

Els records ja no són el que eren
perquè ja no cal evocar
a les nits d'hivern sense lluna
els antics escenaris on
vàrem iniciar el cor,
o aquells espais agredolços
on un dia vam ser feliços
sense haver-ho sospitat mai.
En aquests temps d'ulls electrònics,
on ja la memòria salpa
des de nous ports USB
navego clandestinament
pels carrers que la consciència
com mossos anti-avalots
havia acordonat.
Xavier Díez (Barcelona, 1965)

****
I al Palau Sant Jordi la nit següent el cel va donar una treva per omplir-se d'una música celestial amb 13.000 estels...

No puc deixar de taral.lejar-les

40 anys de Supertramp

Somnis d'estiu

2010-09-13T15:06:00.000-07:00

L'Illa roja

I de sobte es girà i veié

que el mar s'enduia l'estiu...

Que l'abraçada fou silenciosa

que la cortina de la finestra es bellugava

com si algú agosarat

l'hagués despertat

d'aquell somni

sense nom.

I és que de matinada

sent fred al cos i

es gira allargant la mà

per retenir-lo

una estona més

dins el somni.

71 dies

2010-09-06T08:16:00.000-07:00

Imatge Llddona

Ara me n'adono que s'ha fet llarg.Un estiu diferent. Els primers dies comptava els dies que feia que havies marxat i aquests darrers comptava els que faltaven per veure't. He buscat el just equilibri de les emocions si és que es pot trobar el punt just. Ni molt ni poc. Ni enyorar-te molt ni patir poc o molt. M'he emocionat al rebre correus i veure't a la pantalla.

He pensat sovint amb les cases i cares noves que t'hauràs trobat, amb les experiències, amb els moments de solitud i amb tot el que hauràs après.

Ets capaç de portar "un nòvio americà"...

Ara necessitarem 71 dies per posar-nos "al dia " de tot.

Demà a la terminal B...Los Angeles - Dusseldorf - Barcelona...t'esperarem!